És quan dormo que hi veig clar

Brida

2010-05-28T23:10:00.000-07:00

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Maria Mercè Marçal

Va néixer el 13 de novembre de 1952 a la cuitat de Barcelona, va ser poeta, traductora i narradora.

Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d’Urgell, d’on ella es considerava sempre originària. Estudia el batxillerat a l’institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primeres poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en questa llengua. Però influïda pel moviment de la nova cançó comença a escriure els primers versos en català.

Es llicencia en Filologia. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a “ mística” on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balasch amb qui es casa 1972, aquest casament suposa, per ella “un canvi molt radical a la seva vida”. Abans d’acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època .

Durant la dècada dels setanta, participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació del llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia.

En 1976, guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen el seus primers passos en el món literari i també en la seva immersió en el món polític.

Els anys vuitanta s’inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l’estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de mai, en el qual la autora parla de l’homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.

Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte “ La disputa de fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada”, entre altres. Això l’anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Reneé Vivien, escriptora angles d’expressió francesa.

Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer del quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el premi de la crítica (1995), el premi Serra d’or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució en les lletres Catalanes (1996).

No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del comitè de dones escriptores dins el centre català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional el 1992.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

Comentari

Tema: la llibertat

Subtemes: Intensitat de la vida.

Rebuig de l’amor.

Voluntat de fugir de les lleis i compromisos.

Estructura:

Té una estructura tancada, circular, perquè els dos primers versos es repeteixen al final el vers 21 i 22, abans de la darrera tornada.

Forma:

25 versos que s’estructuren en 3 estrofes de 6 versos més dos de la tornada.

Es tracta de versos d’art menor i van combinant-se els hexasíl·labs amb els tetrasíl·labs. Però en la primera estrofa el primer vers en té 6 el segon, 4, el tercer i quart 6.

Rima consonant, malgrat que regularment de forma molt repartida en els versos parells, però en els senars és lliure.

Figures retòriques

Metàfores:

- A la fira del folls

Jo hi aniria.

- cadenes són presons i jo en fugia

pel call dels bandolers

a trec de dia.

- en fa senyals: jo vaig per l’altra riba

Personificacions:

- amb els llavis oscats

De molta vida.

- traginer de cançons en cavall sense brida.

Pregunta retòrica:

- Quin esquer se m’arrapa

A la geniva?

Vocabulari

Brida: és el que es posa als cavalls a la boca per fer-los frenar.

Folls: boigs.

Oscats: clivellats, secs.

Traginer: ofici de transportar mercaderies.

GABRIELA DOTTO (5C)

L'Elionor

2010-01-27T07:47:00.000-08:00

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

La gent se l'estimava,

l'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, Osona. Va ser un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX, i també un dels més llegits, ja que els seus poemes són senzills, fàcils d'entendre, així que, molta gent els pot llegir sense dificultats. Normalment, la poesia de Miquel Martí i Pol reflecteix el que s'anomena realisme social.

Era d’origen obrer i va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als 16 anys, es va fer de la Penya Verdaguer i va començar a escriure poemes en castellà, però al cap de tres anys ja ho va fer en català. Aquest mateix any, als 19, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada, així que va aprofitar per llegir i des d’aleshores va decidir dedicar-se a l’escriptura.

El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. El 1957 va publicar Quinze poemes i el 1966, El poble. Durant un temps es va dedicar a traduir obres en francès d’autors coneguts. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). L’any 1970 se li va diagnosticar una esclerosi múltiple (problemes de vista, debilitat muscular, fatiga...), la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués de deixar la fàbrica, ja que no podia valer-se per si mateix, durant aquell temps va publicar, 27 poemes en tres temps (1971) i La fàbrica(1972). Tot i la malaltia va seguir publicant molta poesia de gran qualitat.

El 1978 va rebre un homenatge a la Setmana Popular d’Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l’assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d’altres.

Morí l’11 de novembre de l’any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

Vocabulari:

-Dilueixen: disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa per dilució. En aquest cas: 'Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca...' es refereix que els anys van passant, es van desfent.
-Opaca: que no deixa passar la llum. Que no deixa passar la calor, l'electricitat... Vol remarcar que estan a un lloc tancat, i vol fer entendre la sensació de tots els treballadors de no poder sortir.
-Irreprimible: no poder contenir (allò que és excessiu). No pot contenir la seva sensació de solitud, se l'hi nota.

Tema:

Reflecteix una classe social concreta (treballadora, humil...), ja que en aquella època, dones i homes estaven obligats a treballar des de petits, i un model de dona que en aquell temps creia que no era lliure, ja que estava lligada a una tradició i això es veu sobretot quan l’Elionor se sent sola i la resposta de les altres dones és que es casi i tingui fills, és com si fos la solució dels seus problemes, i aquests fills tornaran a treballar a la fàbrica i així generació rere generació... o sigui, que aquest poema dibuixa un cercle viscós, del qual no es pot sortir, així que ens fa entendre que els fills del seus fills tornaran a treballar a la fàbrica. També és un tema biogràfic, ja que ell també va treballar a una fàbrica i, a més a més, va començar als 14 anys.

Al principi del poema, es veu una Elionor feliç i amb ganes de veure, però van passant els anys i es va apagant la seva felicitat. Al cap de poc es casa i té fills, com diuen les dones que és el que ha de fer. La seva filla més gran, que és una nena, quan compleix els 14 anys es posa a treballar alegre a la fàbrica. I segurament li passarà el mateix que a la seva mare...

Mètrica:
No segueixen cap tipus de rima, ni consonant ni assonant. Són versos lliures, hexasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs.

Figures retòriques:
Abunden els encavallaments durant tot el poema, al vers 12 trobem una personificació (els anys, però, a dins de la fàbrica es dilueixen...); seguit d'un epítet (l'opaca grisor de les finestres); en el vers 19 una al·literació (sensació de solitud), es repeteix el so de la essa. I per últim, una frase on hi ha ironia (l'Elionor, d'acord amb la molt sàvia...), ironia pel poeta, ja que les dones realment creien que era una molt sàvia predicció. I el poema comença i acaba igual, que una noia amb 14 anys comença a treballar a la fàbrica.

JANA CORCOBADO (5C)

2009-06-14T08:41:00.000-07:00

2009-06-03T08:00:00.000-07:00

ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Corrandes d'exili + Le boies

2009-06-03T07:40:00.000-07:00

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver

Joan Oliver va ser traductor, periodista, narrador, dramaturg i poeta;va nèixer en una família pertanyent a la burgesia industrial al 29 de novembre del 1899 a Sabadell.Estudià dret a la UB, passats uns anys forma el grup de Sabadell, grup que està en contra de la burgesia. Signà amb el seu pseudònim poètic Pere Quart amb la publicació de Les Decapitacions (Pere: nom de bateig i Quart: el quart d'onze germans).

La seva carrera entrà en crisi per l'esclat de la guerra. El 1939 s'exilia a França, i a la frontera escriu “ Corrandes d'exili”,quan a França va entrar Hitler va haver d'exiliar-se a Buenos Aires i seguidament a Santiago de Xile, però finalment torna a Catalunya on troba una pàtria empobrida i derrotada pel franquisme, el posen a la presó i en sortir, mor la seva dona.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i és un símbol per la lluita antifranquista. Finalment mor el 19 de juny de 1986 a Sabadell.

La idea central del poema són les dificultats que es troben els exiliats. L'espai és a la frontera amb França i el temps el col·loquem al fi de la guerra civil espanyola.

Pertany al que s'anomena “poesia social” que és un moviment creat entre els 50 i 60 caracteritzat per la reclamació de la política que hi havia i la lluita per la llibertat, atesa la llei que censura qualsevol difusió d'aquesta poesia, sovint era difosa a fàbriques i al metro clandestinament.l franquisme.

El poema està format per cinc estrofes: la primera, segona i quarta de cinc versos i la tercera i ciquena de quatre, heptasíl·labs i de rima consonant.

Figures retòriques:

comparació:``de pel bruna i aire greu com una Mare de Déu´´

antítesi:``no em moriré d'enyorança ans d'anyorança viuré´´

El poema en pertànyer a la poesia social no utilitza gaires figures retòtriques ja que el que els hi interessa és difondre les injustícies que viuen i intentar canviar-ho des de la poesia.

Vocabulari:

esguerra: fer malbé alguna cosa

cala: entrada del mar o un llac a la costa

ermita: església o capella situada en una zona poc poblada

recança:s entiment de pena degut a alguna cosa que s'ha fet o s'ha deixat de fer.

Ilias El Jebli (5C)

Joan Oliver, narrador dramaturg, traductor i periodista, fa servir el seu pseudònim de Pere Quart com a poeta ja que va ser el quart d'onze germans. Neix al 29 de novembre de l'any 1899 a Sabadell en una família burgesa industrial.

Es troba poc còmode amb els codis socials burgesos i junt amb Fransesc Trabal i Armand Obiols forma el grup de Sabadell o també anomenada colla de Sabadell. S'ha d'exiliar a França, a Buenos Aires i a Santiago de Chile a causa de la Guerra Civil.

El seu ressò com a poeta es produeix al 1951 amb la seva obra mestra Vacances pagades. Crea una nova manera de fer poesia no elistista i més atenta a la realitat social, coneguda com a "poesia social".

Tema i estructura del poema.
El tema central és l'exili obligat que emprén el poeta i el dolor que sent en marxar de la seva pàtria; està compost per 8 estrofes en aquest cas 8 corrandes: en les 4 primeres corrandes s'explica el viatge que ha d'empendre i el dolor que sent en anar-se'n. De la corranda 4 a la 6 el poeta explica la seva enyorança del seu país. Les últimes dues corrandes és on el poeta somia amb el seu lloc ideal, amb pessimisme.

Anàlisis del poema.
La forma d'expresió és la narrativa descriptiva. El poema està format per vuit estrofes alternant una de cinc versos i una de quatre versos.
La mètrica: versos heptasíl·labs, seguint l'equema, aabba, cddc, eefef, ...
Hi trobem: comparacions: vs. 8-9- "com una Mare de Déu", 28 "com el Vallés no hi ha res", 32 "com un ala"; personificacions: vs.10 " terra ens perdoni la guerra"; antítesis: vs.24 "...moriré... viuré"; paral.lelisme: vs. 33-34 "una esperança desfeta, una rencança infinita".
Arnau Puigventós (5A)

LES BOIES
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
mes poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Gir\340ndoles d'estrelles
il.luminen el cel mes negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l'illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s'arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli i Pladevall va nèixer a Barcelona el 1914 i va morir a la mateixa ciutat el 1984. Va ser un dels poetes que més va influir en la nova poesia catalana.

El 1919 va morir el seu pare i un amic seus convida a ell i la seva família a passar els estius a Santa Coloma. No es van decidir a anar-hi fins el 1923, on va passar-hi tots els estius de la seva infantesa.

Als 16 anys va entrar a treballar en una editorial, en la qual es va estar fins a la seva jubilació el 1979. El que el va incitar a escriure va ser una frase de Rilke, un poeta alemany: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències”.

Abans de la Guerra Civil Espanyola publica la traducció d'un poema de Rilke i a partir d'aquest succès coneix a Carles Riba, el qual influeix en la seva obra poètica.

Durant la Guerra civil és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana i publica la seva primera recopil·lació de poemes: el 1937 publica “Primer desenllaç”, on es questiona el sentit de la seva vida a partir de la fe.

El 1948 escriu el seu segon poema “De vida i somni” on parla del paisatge i del record a travès d'imatges. Tres anys després guanya el premi Óssa menor amb el recull “Les hores retrobades”.

El 1956 edita l'antologia poètica “El Callat” i fins el 1963 no arriba als lectors el següent poemari, anomenat “Realitats”, que representa un canvi en el seu model de poesia perquè es centra en el realisme. El 1970 torna a publicar un nou poemari “Tot és ara i res”, en el qual destaca l'home com a nucli de la vida i la poesia. A partir d'aquí comença a publicar llibres de poemes seus de forma regular. Entre aquests llibres cal destacar Cercles (1979) d'on provè el poema Les boies. El 15 de maig de 1977 és ingressat a l'hospital a causa d'una trombosi cerebral i més tard se li diagnostica un càncer de pell. Els dos darrers anys escriu els poemes “Domini màgic” i “Passeig d'aniversari” amb els quals obtè diversos premis com el de la Generalitat de Catalunya, el de Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Literatura. Mor el 1984.

És un dels 25 poemes del llibre Cercles. El tema que tracta és la solitud de l'autor, que descriu mitjançant símbols lligats amb la navegació. Predomina el color negre. El que l'autor vol transmetre és que el mar és com una mena de refugi on abunda la calma i la tranquilitat; seria per a ell una manera d'allunyar-se de la realitat.

Ha triat les boies perquè és un element sempre fixat al mateix lloc per molt que es remogui el mar i el que vol dir és que encara que ens deixem emportar per la vida cadascú té clar a on pertany i a on ha d'estar.

MÉTRICA

No té rima, versos lliures.

És un poema descriptiu, descriu la tristesa i la solitud de l'autor.

(Originalitat): el poema està estructurat de manera que sembla una serp; manera d'interpretar el vent.

FIGURES RETÒRIQUES

Jo poètic: intentaré (vers 1)

comparació: il·luminen el cel més negre que una gola de llop (v. 16)

metàfores: mar encrespada (v. 2) i escumes fosforescents (v. 3 i 4)

epítet: nit negra (v. 24)

antítesis: llum de la foscúria (v. 1), la claror germina dins la fosca (v. 26)

Preguntes retòriques: (Vs. 28-29). L'autor vol transmetre que no sap on pertany ni qui és.

No són fugures retòriques però es poden considerar com a tals, les anomenades imatges: giràndoles d'estrelles (v. 15), serp de vent desenroscada (v. 18), l'illa llampeguejada (v.20), ja que són fàcilment imaginables en la ment de cadascú.

LAURA RUGAMANA (5A)

2009-06-03T07:35:00.000-07:00

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913 i mor el 1985, a Barcelona. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Considerat dels renovadors de la prosa catalana. És noucentista (Moviment cultural que prové del 1900. Utilitzar la innovació per trencar amb tot allò antic)
De la seva carrera literària, destaquen els seus llibres: El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau.

Una curiositat era el seu món propi, Sinera, que prové d'Arenys però llegit al revés. Aquest món mític de l'autor és la seva font d'inspiració, i el seu exili interior.

Els seus pares tenien un seguit de mudances importants, il van tenir el seus 5 fills, Francesc, Salvador, Josep, Maria Isabel i Maria Lluïsa.
Salvador era com un nen enèrgic, trapella i juganer, però això més endavant va canviar. Va ser quan els 5 germans van patir de xarampió la mateixa temporada i es van emportar a Salvador perquè era qui es recuperava més lentament. Després de dos anys en Viladrau perquè es recuperés, el seu germà gran va morir al port d'Arenys. Aquesta és la causa per la qual va convertir-se en un nen delicat, feble... I va ser llavors quan va començar a ser amant de la literatura.

Vocabulari:
Desvetllada: Desperta.
Congregació: Associació de fidels religioses que es reuneixen per fer exercicis de pietat.
Desaprovant: Trobant malament.
Àrid: Desert.
Dissortada: Desgraciada.

Tema: La queixa que no és feliç a la seva terra.
Del primer vers fins al 7 esmenta que la seva terra no li agrada i se'n vol anar.
Del 8 fins al 13 imagina el seu desig. No es preocuparà del que pensin d'ell.
Del 14 fins al final torna a la realitat i nega la seva il·lusió, ja que estima la seva terra.

Mètrica: Consta de vint versos de mètrica irregular. Majoritàriament art major i sense rima.

Hi ha molt poques figures retòriques, però es poden identificar fàcilment les següents:
Asíndeton: vers 2
Comparació: vers 9

Marina Ferron (5A)

Cançó del camí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".

Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
Salvador Espriu

La biografia del poeta incideix en el tema que presenta: la mort de la seva mare, la mort de dos dels seus cinc germans, la del seu amic Rosselló-Pòrcel i finalment la del seu pare. Com podem observar, la mort es fa present en molts dels seus poemes.

Aquest poema va ser escrit per Salvador Espriu pels voltants de l’any 1954. Forma part d’El caminant i el mur, concretament de les dotze “Cançons de la roda del temps” que és la segona part d’aquest llibre. “Cançó del matí encalmat” mostra un dels aspectes més importants de la poesia d’Espriu: el tema de la mort i l’origen de la vida. L’autor accepta tot el que li ha tocat viure.

El poema consta de quatre estrofes, les dues primeres i l'última tenen sis versos i la tercera en té vuit. Tots els versos són hexasíl.labs excepte el vers número 6 que és trisíl·lab. Podem dividir el poema en dues parts; la primera conté les dues primeres estrofes. Primer apareix una metàfora: “el sol a anat daurant el llarg somni de l’aigua”. Segons la meva opinió crec que es refereix al fet que la vida ha anat passant a poc a poc. Després es dóna a entendre que està cansat i la seva mort està a prop. Diu que arriba a la calma (que simbolitza la mort) relacionada amb la primera metàfora sobre la mar. Al final de la primera estrofa apareix una enumeració: “han mirat, han comprès, oblidaven”.

A la segona estrofa Espriu passa a parlar d’una barca. Ens diu que la seva barca se’n va mar endins, aquí la barca simbolitza la vida que se li escapa. Quan es diu enllà de la mar es dóna a entendre que comença un segon mar simbòlic (el de l’altra vida). En els últims dos versos l’autor vol reflectir que un cop mort no es pot tornar a aquesta vida. A la segona part, el tema principal continua sent la mort, però aquesta vegada es tracta des d’una altra perspectiva. L’escenari d’aquesta mort se situa a la casa pairal dels Espriu a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. En aquesta part el jo poètic explica que encara es viu però que falta poc perquè ell mori i quan això succeeixi no li sabrà greu ni li farà por. Apareix una metàfora que es refereix a què quan ell mori el sol renaixent brillarà sobre la seva tomba: i besarà l’or nou la serenor del marbre.

Finalment, en el poema apareix aquesta frase: “cridat, ara entraré en les fosques estances”. Aquests últims dos versos volen dir que quan arribi l’hora de morir entrarà simbòlicament a la casa on l’esperen els seus morts. En definitiva, aquest poema representa un dels temes més importants dins la poesia de Salvador Espriu. És un poema amb multitud de metàfores i elements simbòlics.

Sergi Gallego (5A)

2009-06-03T07:26:00.000-07:00

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

J.V.FOIX

Josep Vicent Foix neix i mor a Barcelona (1894-1987). Ell mateix es defineix com un investigador de la poesia. Es influït bàsicament pel Noucentisme i les Avantguardes. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda. Ja comença a publicar abans de la guerra civil, que més tard destorbarà la seva obra poètica i feina com a periodista, i no serà fins la dècada dels 50 que rebrà el reconeixement com a poeta català de gran qualitat. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"És quan dormo que hi veig clar" pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Aquesta obra és un model clar de surrealisme, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes i s'hi utilitzen en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge per al lector.
Sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític (hi ha qui pensa que sexual). Hi trobem, al final, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, interpretació clau del catalanisme radical de Foix.

Quant a figures retòriques: hi ha un oxímoron "dolça metzina". Moltes metàfores i una anàfora a principi i final de cada vers. També hi podem trobar polisíndeton en els primers versos. En la tercera estrofa, el tercer i quart vers presenten hipèrbaton.

YAIZA MUÑOZ (5C)

2009-06-03T07:24:00.000-07:00

2009-05-27T11:42:00.000-07:00

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres

Màrius Torres i Perenya va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir el 29 de desembre de 1942, a Sant Quirze Safaja (Vallès Oriental). Torres fou un poeta del corrent simbolista. Va néixer en el si d’una família lleidatana benestant i era fill d’Humbert Torres i Barberà, polític i diputat al Parlament de Catalunya.

Metge de professió, especialitzat en malalties de l’aparell digestiu, es va interessar des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i va arribar al batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Lleida, que actualment porta el seu nom (institut Màrius Torres).Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seva curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seva breu obra. Morí als trenta-dos anys.

Va col·laborar al diari “l’Ideal” de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre. La seva producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar a Mèxic gràcies al seu amic i escriptor Joan Sales. La seva poesia es mou en el context literari del Simbolisme, amb influència de Baudelaire, però també en rep d’altres, com ara la de Carles Riba.

Els temes que dominen en els seus poemes són la música, l’art en general, la naturalesa, els sentiments i la mort, i també està molt marcada per els esdeveniments personals, com la malaltia i el neguit de la mort. Actualment Màrius Torres és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX.

Moviment Literari: Simbolisme

El Simbolisme va ser un moviment artístic de les darreries del segle XIX, d'origen francès i belga, en la poesia i altres arts. El Simbolisme francès va ser en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme, moviments que intentaven capturar l'essència de la realitat. Aquests moviments van provocar una reacció a favor de l'espiritualitat, la imaginació i els somnis.

Aquest moviment literari té les seves arrels a Les flors del mal de Charles Baudelaire. L'estètica havia estat desenvolupada per Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine durant les dècades de 1860 i 1870. Durant els anys 1880, l'estètica es va articular a través d'una sèrie de manifests i va atraure una generació d'escriptors, com Màrius Torres. Els poemes simbolistes desitgen evocar, més aviat que descriure, utilitzant tota una imatgeria simbòlica per a mostrar l'estat anímic del poeta.

Tema

Màrius Torres va escriure aquest poema encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d’ocupar el territori català.

El poema, primerament, ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de llibertat, els quals són frustrats a mans dels feixistes.
Seguidament, apel·la la Pàtria, demanant ajuda i protecció als seus fills que mai trairà, esperant que els parli.
Continua desitjant que arribi una nova generació que segueixi la construcció de la ciutat d’ideals que ja s’havia començat, amb el Noucntisme, i que està sent desfeta en aquests temps d’opressió.
Al final, s’explica que la ciutat ideal té una veu amb tanta força que arribarà a tots els racons i donarà ànims a tots els derrotats, i esperançarà tots els exiliats.

Mètrica

El poema és un sonet format per dos quartets i dos tercets de versos alexandrins (és a dir, d’art major) que segueixen l’esquema de rima: 12A/12B/12A/12B// 12C/12D/12C/12D//12E/12F/12F//12G/12H/12H. La rima és consonant i alterna rima masculina i femenina al llarg de tot el poema.

Figures retòriques

Títol: metonímia, on es designa tota una realitat (país) amb el nom d’una altra de més petita (ciutat).
Vers 4: personificació i apòstrofe.
Vers 9: hipèrbole (exageració desmesurada que s’allunya de la realitat).
Vers 12: metàfora, “veu de bronze”, que significa el so dels campanars.
Vers 14: polisíndeton, repetició de la conjunció “i”.

Vocabulari

Fúries: divinitats violentes que tenien la missió de castigar i practicar venjança.

Bastir: edificar o construir.

Colgats: coberts amb terra i runa.

Batecs: cops que es donen les campanades.

DAVID MEDINA (5C)

2009-05-27T11:32:00.000-07:00

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre 1937
Bertomeu Rosselló-Pòrcel

2009-05-19T12:52:00.000-07:00

ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba

L’AUTOR (1893-1959)

Va estudiar Dret, filosofia i lletres

Va treballar com a Professor de bibliotecàries, professor de grec de la UAB, 1934

Va viatjar a Alemanya, per estudiar amb Vossler (creador del idealisme lingüístic no existeixen dialectes, sinó expressions lingüístiques individuals i qualsevol desviació és causada per una activitat individual generalitzada per l’acceptació comuna. Considera positiva la llibertat lingüística), Itàlia i Grècia, cosa que li va servir per a ampliar coneixements lingüístics.

Va dur a terme una certa col·laboració amb Pompeu Fabra, en el Diccionari General de la Llengua Catalana.

És considerat un gran catalanista, portaveu dels intel·lectuals catalans, causant-li això un exili a Montpeller pel règim franquista.

Va traduir grans escriptors i poetes com Allan Poe, Franz Kafka etc.

En la poesia, tracta l’amor com a element poètic, molt culte pels seus coneixements de cultura clàssica i anglogermànica, precisament influenciat pels clàssics grecs, en especial Homer, també del Renaixement català, Ausiàs March, o italià, Petrarca i Dante, o de la poesia moderna catalana, Josep Carner.

EL POEMA

Estructura

Forma de sonet: 14 versos art major (12 s.) 2 quartets i dos tercets (Petrarca, sonets!)

Possibilitat de rima assonant, en la fonètica : ABAB CDCD EFE GHG (seguiria la rima d’un sonet anglès, poc probable)

Possibilitat de versos lliures, amb rima ocasional, tot i que la rima típica d’un sonet italià seria de ABBA ABBA CDC DCD

Rima real i acceptada pels intel·lectuals en aquest poema: segueix l’hexàmetre, adaptat a la fonètica catalana, consta de 2 versos anomenats dístics, de rima lliure, 2n + breu acabat en mot agut, visualment el desplaça cap a la dreta.

Temàtica

2 parts. 1rs 7 vs descriu el temple de Súnion tal i com el recorda. Del 7vs al final, descriu la funció de far que guia al mariner perdut.

Per Riba, Súnion és el símbol de la cultura clàssica. Durant tot el poema, ens presenta el temple evocant la blancor de les columnes de marbre, el vent i el so del mar. Dalt d’un penya-segat, resistint les onades, fent referència al “seu Sol lleial”, per les precioses vistes d’uns paratges salvatges banyats per la llum daurada. (famós per les postes de Sol)

És una comparació entre la funció de guia pels mariners i el seu desig de tornar a la pàtria, donant-li el toc totalment enyorat i nostàlgic, i crec que donant-nos la sensació d’estar anant contra corrent (gràcies a l’estructura que accelera), que deu ser com se sentia l’autor, davant la impossibilitat d’un retorn.

Alhora, darrera tanta admiració pel temple hi amaga el desig no només de tornar, sinó de ser magnífic com Súnion, i ser ell mateix la llum d’esperança d’un retorn.

Creu que pot afrontar totes les adversitats i com el mariner guiat per Súnion, també algun dia podrà actuar com a salvador per tornar a la seva pàtria, gràcies a la força del record del temple.

Per tant, tot el poema es tradueix com a una elegia, una lamentació, en aquest cas com hem vist, per l’enyor i les ànsies del retorn. De fet, forma part de les Elegies de Bierville, publicat a BCN el 1943, en el retorn de Carles Riba a Barcelona, en plena dictadura franquista.

Recursos

Comparacions, personificacions, al·literació, encavallaments, paradoxes...

Diana Rahmouni Audenis (5C)

Aquest és un dels dotze poemes que formen Elegies de Bierville, obra escrita per Carles Riba en el seu exili per França, fugint de la guerra civil espanyola primer, i de la segona guerra mundial després. Varen ser escrites entre el 1939 i el 1942, i publicades en la primera edició al 1943, i la segona al 1949. En el prefaci d’aquesta segona edició, en el prefaci, ell mateix explica: ‘A l’emigració, en efecte, i dins el sentiment de l’exili, prengueren forma aquestes elegies’.

Una elegia és un petit poema de tema trist o planyívol.

Carles Riba seguia el corrent de l’humanisme, per això es considera clàssiques aquestes elegies. Es fa referència a la Grècia antiga, típic d’aquest corrent, on es busca una ciutat moderna i regida per la raó i l’ordre, no pas pels sentiments. Usa la mètrica del dístic elegíac grec. Un dístic és una estrofa de dos versos procedent de la poesia grega.

El poema

Tema: el desig d’un exiliat a retornar a la seva terra, i haver de conformar-se recordant-la des d’un lloc llunyà.

El poema ens situa al cap de Súnion, a Grècia. Ens hem d’imaginar el que deuria haver sigut un far, ara en ruïnes, a la punta d’un penya-segat, envoltat d’una garriga.

El vers ‘tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent’ ens explica i ens situa el far vora la mar, amb el vent i el sol que surt i s’amaga cada dia prop seu; a ‘amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell’ ens descriu com és el far, igual que amb ‘temple mutilat’ que ens diu que esta en ruïnes, cosa que completa dient ‘que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat!’ fent referència als trossos de marbre que han caigut al mar. Així sabem que es tracta d’un far amb els versos ‘Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb’.

La resta del poema vol explicar el sentiment de l’exiliat per tornar a casa seva. Un personatge amagat rere els arbres, de nit, per a no ser descobert, albira el que és la seva terra i a on no pot anar. És per això que no pot fer més que evocar-lo, de lluny, a l’exili.

Estructura

Té forma de sonet, amb 14 versos, disposats en dos quartets i dos tercets, de dotze síl·labes sense rima.

Recursos

Hi ha encavallaments.

Personificacions, p. ex: ‘Tu vetlles, blanc a l’altura’

Paradoxes, p. ex: ‘ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur’

Comparacions, p. ex: ‘extrem com la certesa dels déus’

Al·literació de ‘per’.

Carles Riba (1893-1959), gran catalanista i considerat noucentista, va haver d’exiliar-se a França al 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Allà hi va viure fins a quatre anys, fins al 1943 quan va tornar a Catalunya.

Va estudiar dret i va viatjar molt, a Alemanya, Grècia o Itàlia, entre d’altres llocs, el que li va permetre estudiar i aprendre diferents llengües. Això li va servir per a posteriorment poder fer traduccions de diversos idiomes al català. Juntament amb les traduccions i la poesia, Riba també escrivia prosa i en els anys de postguerra, un cop a Catalunya, va ser autor de reculls de crítiques i articles de caire més periodístic. A més d’això era professor universitari i membre de l’ Institut d’Estudis Catalans.
ADRIÀ DOY (5A)

2009-05-19T11:25:00.000-07:00

Vinyes verdes vora el mar...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep M. de Sagarra, del llibre Cançons de rem i de vela

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat el 1961. Va estudiar batxillerat al col·legi dels jesuïtes i posteriorment la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Durant la seva joventut va estar influït pels moviments catalanistes de l’època.

El 1916 va ingressar a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid. No va acabar aquells estudis i es va dedicar només a la literatura. Entre les coneixences literàries que va fer a Madrid cal esmentar J. Ortega y Gasset, que li va obrir les portes del periodisme. Va ser corresponsal del diari “El Sol” a Berlín. A finals dels anys vint del segle passat, va començar a dedicar-se a la producció teatral i poètica.
Es casà el 1936 amb Mercè Devesa i va fer un llarg viatge de noces per les Mars del Sud. Aquest viatge va inspirar-li dos llibres i també el va allunyar de la guerra civil que en aquell moment vivia Espanya. El 1938 es va instal·lar a París. Amb la guerra mundial va anar canviant la residència. En aquella època va engegar la traducció de la “Divina Comèdia “.

El 1940 va tornar a Catalunya on es va incorporar a la vida literària clandestina. En aquells moments s’ocupava de les traduccions de l’obra de William Shakespeare. Després, a mesura que les restriccions amb la llengua catalana als escenaris afluixaven, va continuar amb la seva producció teatral.
Poc a poc es va anar distanciant dels grups catalans antifranquistes i es va acostar a l’oficialitat del règim imperant.

Els premis literaris que va obtenir són nombrosos i variats i algunes de les seves obres han estat dutes al cinema.

Sagarra va provar diferents estils de poesia. Des del poema intimista fins al poema narratiu passant per la cançó, la sàtira política, etc. De la seva producció poètica destaca el període comprés entre 1920 i 1936 , quan va ser un mite popular. El cosmopolitisme dels “feliços anys vint” impregnava els versos que feia en aquesta època. D’aquest període és el recull poètic “Cançons de rem i de vela” publicat el 1923 i del que forma part el poema “Vinyes verdes vora el mar” que és el motiu d’aquest treball. Altres reculls remarcables són: “Cançons de totes les hores”, “Àncores i estrelles” i “Entre l’equador i els tròpics”.
En la producció dramàtica de Sagarra s’han de contemplar dues etapes. Abans de 1936 la seva producció toca molts gèneres, escriu comèdies, farses, sainets i, fins i tot, intervé en alguna de les revistes musicals que es fan al Paral·lel de Barcelona. També publica alguna tragèdia i, sobretot, destaca en el gènere del poema dramàtic del que es poden recordar alguns títols com: La filla del Carmesí, La Corona d’espines, L’hostal de la Glòria i el Cafè de la Marina.

A partir de 1946, Sagarra va tornar a escriure teatre. Va provar de canviar l’estil escrivint alguns drames existencialistes que van fracassar entre el públic de l’època. Per això va tornar al model d’abans de la guerra i recuperar la popularitat.

A més dels treballs periodístics, Sagarra va deixar escrites algunes novel·les, cròniques i diaris. Destaquen La ruta blava, Memòries i Vida privada.

El 1923 va ser publicat el poemari Cançons de rem i de vela on Josep Maria de Sagarra descriu el paisatge preciós de Port de la Selva, al nord de la Costa Brava catalana. De retorn de Berlín, l’autor va acceptar la invitació que li va fer Josep Pla per a conèixer la Costa Brava, i d’aquella estada en van sorgir els poemes del recull.

“Vinyes verdes vora el mar” és la cançó número sis entre quinze composicions. És de les més conegudes i ha estat musicada. Destaca la gravació musical que en va fer Lluís Llach.

El tema principal del poema és el cicle de la vida d’unes vinyes, des que neix el verd de les fulles, fins a la collita del fruit. Colors, olors, moviments i la presència constant de la mar veïna s’hi reflecteixen.

A les primeres estrofes les vinyes són descrites a la primavera, amb els fruits verds. Les estrofes finals deixen imaginar el fruit madur i a punt per a la verema. La mar, amb la seva cara amable o la seva remor inquietant, sempre hi és present.

També es pot pensar que darrere l’admiració que el poeta mostra per aquest paisatge, s’hi troba la seva necessitat de retrobar-se amb la companyia d’aquesta terra mediterrània.

El poema està construït en set estrofes de cinc versos d’art menor, quintets (ababa), de rima consonant.

Quant a figures retòriques, al·literació, la repetició del so de la V es troba en totes les estrofes. Les paraules “vinyes verdes” són al principi i al final de cada estrofa, llevat de la cinquena on només s’hi troba la paraula “vinyes”. A més totes les estrofes contenen el s de la V com a mínim una vegada més:
Estrofa primera : ..ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar…,
Estrofa segona: ..Verd vora el blau mariner /vinyes amb la fruita verda,…

Estrofa tercera :..vora la vela que passa;/ cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, …
Estrofa quarta :..del verd en l’hora calenta. …

Estrofa cinquena :..al llagut i a la gavina, …

Estrofa sisena :..aigua, penyal i basarda.
Estrofa setena :..verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard..
L'anàfora és molt present en el poema amb .la repetició de les paraules “vinyes verdes” al principi i al final de cada estrofa . En l’estrofa cinquena però, la paraula “verdes” està excepcionalment amagada.
Asíndeton: a la sisena estrofa trobem una acumulació de paraules separades per comes. Aquesta disposició aconsegueix crear una sensació d’inquietud: Dins del cep s’adorm la tarda,/ raïm negre, pàmpol d’or,7 aigua, penyal i basarda. …

Les metàfores són abundants en tot el poema: 3a. estrofa : Vinyes verdes, dolç repòs, (espai agradable, on fa bo d’estar…); 4a estrofa : Vinyes verdes, soledat (lloc solitari…per a un poeta solitari?..); del verd en l’hora calenta (el migdia, l’hora en que el sol escalfa més..); Raïm i cep retallat / Damunt la terra lluenta ((l’ombra que projecta el sol sobre el cep queda ben definida en el terra lluminós d’aquella hora); 5a estrofa: i al fi serrellet de neu/ que ara neix i que ara fina… (la neu mínima arran de mar.. acaba de caure, neix, i de seguida es fon, fina.); 6a estrofa : Vinyes verdes del meu cor… (Vinyes que aprecio, que m’agraden…); 7a estrofa : verdes a punta de dia,/ verd suau de cap al tard… (De bon matí el color és potent, al vespre la tonalitat es fa més fluixa…)

La personificació, atribució de qualitats humanes a éssers inanimats és molt abundant en aquest poema. Estrofa 1a: ara que el vent no remuga,/ teniu la fulla poruga; estrofa 2a : Sou més fines que la userda; estrofa 3a: cap al mar vincleu el cos / sense decantar-vos massa; estrofa 5a: Vinyes que dieu adéu; estrofa 6a: Dins del cep s’adorm la tarda.
Diana Solà (5C)

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 i va morir el 27 de setembre de 1961, a l’edat de 67 anys. Va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor.

Mètrica.

-El poema consta de 35 versos i 7 estrofes amb 5 versos heptasíl·labs cada un.

-Rima consonant

-Segueix el següent esquema mètric: 7a/7b/7a/7b/7a, per tant, un esquema regular.

Interpretació.

Els sentiments de l’autor es veuen reflectits en el poema; es caracteritza per tenir un sentit melancòlic i pessimista. El paissage descrit forma part de l’esperit i dels sentiments descrits pel poeta. S'hi parla de l'estiu i després, en el 23 fa referència a l’arribada de l’hivern. Observa els canvis d’estació a partir d’unes vinyes que estan a prop de la costa.

Recursos poètics.

Personificació: les vinyes que apareixen en tot el poema i també en el vers quart (4): “fulla poruga” i en el vers 27: “s'hi adorm la tarda.”

Metàfores: per exemple en el vers 17: “del verd a l’hora calenta”

Metonímia: en el vers 8: “verd vora el blau mariner”

Anàfora: consisteix en la repetició estructural de diferents versos, en el poema i en trobem en els primers i últims de casa estrofa.

Tal i com ens indica Soldevila i Cònsul, autors de l'Antologia de la poesia catalana, aquest és un dels poemes més musicats i cantats per diferents cantautors com per exemple el gran Lluís Llach.

Vocabulari:

Poruga: Temorosa.

Coster: De la costa

Userda: Planta arbustiva de la família de les papilionàcies, de fulles trifoliolades, flors grogues i fruit caragolat en hèlix, pròpia de les terres mediterrànies càlides i sovint plantada als jardins.

Trifoliolades: Compost de tres folíols: Làmina amb aspecte de petita fulla que, juntament amb altres, forma part d’una fulla composta.

Vincleu: Inclineu.

Cep: Planta de vinya cultivada en forma baixa. Un cep carregat de raïms. El raïm és el fruit del cep.

Pàmpol: Fulla del cep.

Basarda: Sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens.

Cristina Sànchez (5A)

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat el 1961. Va ser poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Provenia d’una família de la petita aristocràcia de Barcelona i només tenia 15 anys quan va publicar un sonet a la Il·lustració catalana i uns poemes a la revista universitària.

El 1910 va ingressar a la facultat de dret de la universitat de Barcelona i al 1913 va guanyar l’Englantina d’Or, que és el premi que es dóna en els Jocs Florals a la millor poesia patriòtica. Al 1916, ja llicenciat en dret, va ingressar al institut diplomàtic consular de Madrid, però abans d’acabar ho va deixar per dedicar-se a la literatura. Llavors, José Ortega i Gasset li va proposar la corresponsalia d’un diari a Berlín i Sagarra ho va acceptar. En tornar, les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores degut al seu èxit i a la seva popularitat.

Una mica més tard, ja al 1931, va rebre el premi Fastenrath de poesia, que és el premi que s’atorga a una obra publicada durant els 3 anys anteriors de mans del Rei Alfons XIII. També va ser declarat Mestre en Gai Saber i va rebre el premi Crexells, que és el premi que s’atorga a la millor obra de narrativa en català publicada l’any anterior de mans de l’Ateneu Barcelonès.

Al 1936, l’estat espanyol li va encomanar l’Himne de l’Olimpíada Popular, però l’esclat de la guerra civil espanyola va fer que s’hagués d’amagar al Port de la Selva. Uns mesos més tard, va ser exiliat a França, on es va casar amb Mercè Devesa.
Dos anys més tard es va establir a París, on va néixer el seu fill Joan, i el 1940 va tornar a Catalunya. El 1942 va ser membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans i va acabar la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

L’any 1954 va emprendre l’escriptura de les seves Memòries i va estrenar una obra de teatre anomenada La ferida lluminosa amb la qual va aconseguir l’èxit que havia perdut durant els últims anys i el Premio Nacional de Comedia.

El 1960, el govern espanyol li va concedir la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, que és els premi que s’atorga als mèrits de contribuir en educació, ciència, cultura, investigació o docència i, un any més tard, quan preparava una llarga estada a Roma per escriure una obra sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna, un carcinoma li va provocar una llarga agonia que el va dur a la mort.

El Noucentisme és un moviment cultural que es va iniciar a Catalunya el 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana i que va acabar el 1923 amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Aquest moviment és la resposta als plantejaments que van sorgir durant el Modernisme i el principal ideòleg és Eugeni d’Ors.
Els noucentistes van materialitzar la política i la cultura i van voler col·laborar amb el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma, cosa que va provocar la reafirmació de la classe burgesa.
Pel que fa a la ideologia, el noucentisme representava la imposició de la raó. Era una reacció contra el liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme, tot exigint intervencions en els afers públics, renovacions dels esperits i la importància de la intel·ligència per sobre de la sensibilitat. El que continuava present era l’afany de superació pel que feia a la literatura catalana a partir de la recuperació dels clàssics grecollatins.
Les obres noucentistes buscaven la bellesa i l’harmonia, i estaven plenes de cultismes i metàfores.

El poema “Aiguamarina”queda recollit el 1935 en Àncores i estrelles, un llibre de 12 poemes on l’autor relaciona els seus escrits amb les Cançons de rem i de vela per aprofundir en el sentit de la vida. La vida descrita està lligada a la literatura, la quotidianitat i l’amor, i hi dóna molta importància als petits detalls. Durant el poema es fa una crida a la llibertat, però alhora es veu reflectit que la ignorància de no saber què li espera li fa por. El missatge del poema és el lema “viu el moment”, és a dir, Carpe Diem.

La polimetria del poema és molt clara encara que hi ha abundància d’heptasíl·labs. Això és degut a que l’autor vol plasmar la llibertat que desitja fins i tot en la mètrica.
Pel que fa a les estrofes, el poeta experimenta durant tot el poema. En les primeres 3 estrofes es combinen la quinteta i la quarteta, i en la última hi ha un esquema inusual de la sexteta catalana.
La rima és consonant amb un esquema molt més clar que el de la mètrica.
Abunden els infinitius i els polisíndetons.

1a estrofaABABACCD, polimetria. Hi ha polisíndeton, comparació i metàfora. Crida a la llibertat, descriu el que desitja. La platja és el lloc ideal per ell: locus amoenus. Va lligada amb el Port de la Selva. El poema està tancat pel primer i l’últim vers, que tenen la mateixa estructura.
2a estrofa EFEF, heptasíl·labs. Tàlem: llit nupcial. Escàlem: terme mariner, barrot de fusta o de metall utilitzat per armar els rems de proa. Por al futur, ignorància pel que fa a la mort. Compara el viatge del vaixell amb la vida.
3a estrofaEGJJG, polimetria. Quan diu 5 sentits es refereix a la passió amb la qual viu la vida. Es veu l’optimisme i la catalanitat que es vivia a Catalunya durant els anys 20 i 30.
4a estrofa KLKKKL, polimetria. Metonímia/antítesi, polisíndeton, metàfora, comparació. Rosa i espina: van units, presents en la vida humana. Importància dels petits detalls de la vida.
4a KLKKKL, polimetria. Metonímia/antítesi, anàfora, metàfora, comparació. ROSA I ESPINA: van units, presents n la vida humana, concepte fonamental del poema. Importància dels petits detalls de la vida.
Musicat a: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=1343&autor=199

Paula Gòmez (5C)

EL PENDÍS

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

CLEMENTINA ARDERIU

Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976) va estudiar idiomes, musica i piano, la critica la situa dins la poesia postsimbolista (on la poesia va aumenar molt l’estudi i la practica de la filosofia oculta i la seva dificultat), moviment que neix cap al 1915 per a renovar la pràctica noucentista.

Va publicar el seu primer poema al 1911, i poc desprès ja la van incloure l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913). Al 1916 va editar Cançons i elegies, i es va casar amb Carles Riba, que la va orienta en la seva vocació literària i la va introduir en els cercles intel·lectuals. Encara que malgrat la importància de Riba des del punt de vista literari Josep Carner va ser l’escriptor qui va exercir una influencia important.

Als any vint i trenta va publicar L’altra llibertat (1916-1920) i Poemes (1936).Al 1939 marxa exiliada fins al 1943. Desprès va ser guanyadora de 3 premis de poesia.

El tema del poema és la reflexió sobre la dificultat per arribar a la felicitat d’esser i sentir. En el poema la autora ens explica que no avança en la vida, en la primera estrofa anuncia el conflicte, que es contraposa quan diu “Mes ara” on ja parla en el present i inicia la reflexió interna. En la quarta estrofa apareix un bosc metafòric on els arbres tapen l’horitzó; en la cinquera veu que no hi ha ningú que se la pugui endur i en la sisena es torna insensible i freda i fa front a la vida.

Vocabulari:

-Defallia: caure en al feblesa.

-Esguardar: mirar.

-Feresa: gran por.

-Palesa: fer veure l’evidencia.

-Remorosa: fa remor.

-Venturosa: afortunada.

-Morent: moribund.

-Rosec: torment causat per una forta inquietud, pel remordiment mesquí, que no dona fàcilment res a ningú.

-Pregon: d’una gran dimensió.

-Frement: tremolar fort.

-Deseiximent: despreniment.

Forma:

Rima consonant, té 6 estrofes de 8 versos de 4 síl·labes excepte el 4rt que en té 8.

Esquema Rima: 4a/4a/4b/8A/4b/4a/4a/4b.

Pràctica lectora:

-Encavallaments; pregunta retòrica al 6è vers; hipèrbaton al vers 30 fins al 32, elisions.
GUILLEM LLADÓS (5A)

2009-05-19T11:12:00.000-07:00

Tot l'enyor de demà

A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa,
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heus aquí el que m'espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

Abans de parlar de Salvat-Papasseit, hem d'explicar l'Avantguardisme

És tracta d'un moviment estètic sorgit entre les darreries del segle XIX i primer terç del segle XIX, en el què es produeixen una sèrie de canvis en l'economia, les relacions socials i les formes de vida de la humanitat. Van acabar apereixent a causa de les guerres mundials i moviments socialistes i antiimperialistes, per això va canviar la societat.

Els canvis van succeir de manera ràpida, però la literatura i l'art encara estaven ancorats. Però ben aviat aparegueren nous moviments que deixaren el passat a una banda i sorgiren innovacions en el camp artístic i literari per adaptar-se els nous temps. Són les avantguardes.

Hi distingim quatre tipus de corrents d'avantguarda:

El cubisme: en l'àmbit literari va suposar la introducció del cal·ligrama, el collage i els jocs tipogràfics, a més qüestiona la visió de la realitat. Destaca l'escriptor Guillaume Apollinaire.

El futurisme: fou creat per l'italià Marinetti el 1909. El futuristes volien influir en la voluntat de la societat. Aquest moviment s'havia de basar en la tecnologia, en la lluita i el combat. Algunes propostes d'aquestes persistien a Catalunya amb model fixat per Joan Salvat-Papasseit.

El dadaisme: fundat a Zurich el 1916 per alguns intel·lectuals. mostra un rebuig tan de l'ordre establert com les possibles alternatives. És una denúncia de la inutilitat.

El surrealisme: neix a França a principis dels anys 20 com a derivació del dadaisme. Es creu que l'esperit humà no es troba en la part de la ment, la raó, sinó que es manifesta a través dels somnis o estats com la hipnosi.

Joan Salvat-Papasseit

Neix el 16 de maig de 1894 a Barcelona i mor l'any 1924, a causa de la tuberculosi. Era orfe de pare. Va escriure diversos articles, manifestos, i proses de caràcter polític i social. Provenia d'una família de classe obrera i per tant no va poder gaudir d'una formació com cal i va començar a treballar. A partir d'aquests esdeveniments entra en contacte amb l'anarquisme, i va iniciar-se en una defensa de la classe obrera. Se'l considera un dels poetes més destacats de l'Avantguarda a Catalunya. Utilitzava sovint el pseudònim de Gorkiano.

La seva obra assagística està formada de tres parts: “Humo de fábrica”(1918) amb un pròleg de l'escriptor Àngel Samblancat, on també posà molts articles de la “Glosas”, els textos dels “Mots propis”(1917-1919) publicats a la revista “Un enemic de reflexos morals sobre l'home basats en la filosofia de Nietzche i l'ideari de Torres García, i “La Ploma” que no va publicar.

El 1918 es va casar i va engendrar dues filles, a les quals dedicà el poema “Els nens de la meva escala: dites d'infants” (1926).

El seu primer poema en català va sorgir el 1917 Columna vertebral: sageta de foc.

El contacte amb l'anarquisme l'impulsà a interessar-se pels corrents artístics del moment i va iniciar-se de forma autodidacta.

Salvat va agafar diferents trets del vanguardisme, el cubisme de Guillem Apollinaire,de fantasia, gràfica del cal·ligrama, present a Poemes de ondes hertzianes. També recull petits fragments del futurisme de l'italià Marinetti.

Trobem la seva plena expressió poètica amb El poema de la rosa els llavis. Barreja components amorosos i eròtics d'una banda i litúrgics de l'altra.

La seva obra poètica la formen sis poemes: Poemes de onde hertzianes (1919), L'irradiador del pont i les gavines (1921), on inclou el poema “Tot l'enyor de demà”. Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa i els llavis (1923), Óssa menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925) En aquest últim llibre pòstum Salvat s'endinsa en l'angoixa i la proximitat de la mort.Mor de tuberculosi els 30 anys. La seva vida i la seva obra han estat marcades o dedicades a exaltar la juventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita.

Vocabulari del poema:

aeroplà: avió

sengles: un o una per a cadascuna de dues o més persones o coses.

adroguer: persona que té una adrogueria o que hi despatxa.

quitxalla: mainada, grup de nens.

fressa: soroll, brogit, continuat.

roderes: que va rodant, que roda perdut.

escudella: recipient en forma de casquet esfèric, on se seveix la sopa o pot se run plat de menjar con arròs, llegums, cuits en brou, etc.

Tema

Salvat mostra tristesa i anyorança tal i com diu el títol “Tot l'enyor de demà”, mostra optimisme i recorda tot allò que li provoca nostàlgia, però també bons records. Es un poema en què hi ha depossitat molt de sentiment i certa sensibilitat per part de l'autor.

Comentari

Podem veure-hi les ganes de viure que té, encara que sap que la mort s'aproxima, a causa de la tuberculosi, no sembla que tingui por de la mort sinó que simplement es resigna, sabent la seva tragèdia. Encara que creu que desprès de la mort hi ha alguna cosa més i no s'acaba el fet solament de morir. Descriu l'ambient del seu barri, la Barceloneta, i que encara que ell no es pugui moure, ho remarca tot com si fos un cicle, tot continuarà rodant, uns moren i d'altres viuen, un diàleg constant entre la vida i la mort.

Mètrica

Els versos són lliures, no segueixen un ordre establert i no tenen cap ritme. Es fan presents l'ús de tècniques cubistes i futuristes, que canvien l'estrucura del poema. Tres parts associades amb records seus. Mètrica regular.

1a.part: 6,2,6,6,6,(6+3),6,3,6(6+3),6,6,(6+6),6,(6+6),6,3,3;

2a.part: (6+6),6,6,6,6,(6+6),6,4,(6+6),6,6,6,10,6,(6+3),10,6,6,6,6,(6+6),10,(6+6),6.

3a. part: 6,6,6,(6+6),(6+6),2,5,7,3,6,6,7,6,4,2,6,2,6,6,6,4,3.

Recursos estilístics. Polisíndeton: a la majoria del poema. Anàfora: versos 8-9.

Tòpic literari. Fugacitat de la vida enfront/davant la mort: “Sic transit gloria mundi”

Àxel Rivas (5C)

L'Avantguardisme és la tendència, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. En el moment en què van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar en la Primera Guerra Mundial.

Dins del corrent avantguardista trobem diferents -ismes:

Cubisme: Va néixer a França, i les seves principals característiques consisteixen en l'associació d'elements impossibles de concretar.

Futurisme: Sorgeix a Milà, Itàlia. Aquest moviment trencava amb la sintaxi, el ritme i els signes convencionals de puntuació.

Dadaisme: acostuma a ser una successió de paraules i sons, la qual cosa resulta difícil trobar-li la lògica.

Surrealisme: Va sorgir a França en descobrir els mecanismes de l'inconscient i sobrepassar el real per mitjà de l'imaginari i l'irracional.

Joan Salvat-Papasseit neix el 16 de maig de 1894 a Barcelona i mor l'any 1924, a causa de la tuberculosi. Era orfe de pare. Va escriure diversos articles, manifestos i proses de caràcter polític i social. Provenia d'una família de classe obrera i, per tant, no va poder gaudir d'una formació com cal i va començar a treballar. Se'l considera un dels poetes més destacats de l'Avantguarda a Catalunya. Era un poeta autodidacta, és a dir es va formar ell sol. Utilitzava sovint el pseudònim de Gorkiano.

Tema del poema: “Tot l'enyor de demà” va ser publicat el 1921 dins L'irradiador del port i les gavines. En aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que ha de sofrir l´agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar (perquè la seva malaltia no el deixa fer vida normal).

Lèxic:

aeroplà: avió ( v-23); sengles: dues o més persones o coses.( v-29);
adroguer: persona que té una adrogueria ( v-34); roderes: que va rodant, que roda perdut ( v-48 ).

Els versos són lliures, no segueixen un ordre establert i no tenen cap ritme, és un poema polimètric:

1a.part: 6,2,6,6,6,(6+3),6,3,6(6+3),6,6,(6+6),6,(6+6),6,3,3;

2a.part: (6+6),6,6,6,6,(6+6),6,4,(6+6),6,6,6,10,6,(6+3),10,6,6,6,6,(6+6),10,(6+6),6.

3a. part: 6,6,6,(6+6),(6+6),2,5,7,3,6,6,7,6,4,2,6,2,6,6,6,4,3.

Figures retòriques:

Polisíndeton: a la majoria del poema.

Anàfora: versos 8-9, “sota el sol/ sota la lluna al vespre;”

MARTA BUCH (5A)

2009-05-19T11:04:00.000-07:00

Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat Papasseit va néixer a Barcelona l'any 1894 i va morir al 1924. El seu pare va morir en el vaixell de vapor on treballaba (era fogoner), quan ell només tenia 7 anys. La família va quedar pràcticament en la misèria i ell va ser internat a l'Asil Naval, al port de Barcelona. En va sortir als 12 anys i va haver de posar-se a treballar.
A partir dels 17 anys va començar a formar-se pel seu compte, era autodidacta. Durant tres anys va ser redactor d'articles anarquistes i socialistes de l'època. Va publicar diversos articles periodistics i per un d'aquests articles va haver estar 2 messos a la presó.
El port i el mar van deixar una forta empremta en la seva vida i obra, perquè va tenir una mala experiència fent, a la força, de vigilant del port. Les males experèencies van ser idealitzades pel poeta en algunes de les seves obres.
Avui en dia es considerat un dels poetes catalans clau del segle XX.

Interpretació de l'obra:
"Com sé que es besa..." es el segon cal·ligrama del llibre El poema de la rosa als llavis (1923).
Un cal·ligrama és un text, de vegades tan sols una frase, generalment poètic, en que s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia, per tal de representar en contingut del poema. Les paraules que componen el poema dibuixen un paisatge, un animal, un personatge o qualsevol objecte imaginable; el terme prové del francès.

El llenguatge del poema és una barreja de català i francès. El cal·ligrama dibuixa la forma d'un vaixell de vela al port de Marsella (França). Apareixen diverses veus, la primera la noia a la banderola on expressa el seu desig amorós envers l'amant, la veu del poeta en els dos màstils i la segona banderola on expressa la seva desició de manera segura. La veu en els versos en diagonal de dos en dos i separats per un gionet, manté al poeta alerta d'un amor mal comprès, un amor que pot perdre, en forma de cançoneta.

Del francès:
"Oh viens... a toi": oh vine ben a prop meu, després posa amb emoció, els teus llavis sobre la meva boca, en una besada ferotge, jo seré tota teva.

"Marseille port d'amour": Marsella port d'amor.

"Notre dame de la Garde priez pour nous": Nostra senyora de la G. pregueu per nosaltres.

Figures retòriques:
Paral·lelisme- repetició de "corsari ve i li pren".
Al·literació- repetició del so "s" en "com sé que es besa la besaré".

RAQUEL RUIZ (5A)

2009-05-08T00:30:00.000-07:00

Oda a Guynemer, Josep M. Junoy (1887-1955)

Josep M. Junoy participà en la divulgació de l'avantguardisme, especialment del cubisme literari a través de la revista Troços (1916-1918), que dirigí en la seva primera etapa. Fins i tot conegué Apollinaire. A part d'aquest activisme cultural, escriví poemes, inspirats en les tècniques futuristes i cubistes. El 1920 els arreplegà en el llibre Poemes i cal·ligrames. Com ha dit Joaquim Molas , els poemes de Junoy són molt sintètics i mostren una prodigiosa imaginació gràfica. Després d'aquest període, es convertí al catolicisme, la qual cosa marcà la seva producció a partir d'aleshores, tot abandonant l'avantguardisme.

(http://www.viulapoesia.com)

2009-05-08T00:26:00.000-07:00

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

2009-04-29T11:08:00.000-07:00

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner

Bèlgica, per a Carner, era un model de país ideal, amb ciutats ideals, que el Noucentisme que havia imaginat per a Catalunya: una cultura civilitzada, harmònica, equilibrada, respectuosa i que donés valors substancial a la comunitat.

A la primera estrofa, parla del paisatge que ens presenta domesticat al servei d'una harmonia humana, de fet, irònicament, parla de l’objectiu noucentista de civilitzar la ruralia, en el seu estat més pur pel Modernisme.

La segona estrofa, s'hi estableix amb ironia una harmonia mai assolida a Catalunya, començant per uns "soldats no gaire de debò" seguint pel domesticat "arbre japonès" que es refereix a un bonsai.

A la tercera, hi trobem ja dissenyada fil per randa la ciutat ideal noucentista, un espai urbà amb cases i monuments amb un orde que proporciona espais vitals per a les relacions humanes.

La quarta tanca amb un vers que vol expressar, amb una ironia manifesta en tot el poema, la presència de la rutina plàcida, en què estan controlats tot els imprevistos per a bé dels seus habitants.

El poema consta de quatre estrofes de 12 i 4 versos, majoritàriament alexandrins, però també amb decasíl·labs, la rima és A/B/B/A, A/C/B/C, B/D/E/D.

En el vers 2 i 3 hi ha un encavallament; al 4, una sinalefa; als 9 i 10 hi ha un polisíndeton; als 15,17,18 hi trobem una anàfora; al 24 hi ha una metàfora; al vers 37 hi ha una enumeració i al vers 40,41, un altre encavallament.

Coral Jarque (5A)

2009-04-29T11:02:00.000-07:00

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

¿Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

n'és cada vida.

Josep Carner

Josep Carner va néixer a Barcelona al 9 de febrer de 1884 i va morir a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És conegut com el príncep dels poetes catalans, ja que era un escriptor amb un prestigi excepcional i va ser el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
Al 1915 es va casar i poc després va tenir els seus dos fills. Més tard l’ideal del noucentisme va entrar en crisi i Carner es sentia fora de lloc. Va guanyar unes oposicions al cos diplomàtic i la seva nova feina el va fer marxar de Catalunya. Va viure en diversos llocs, Gènova, Costa Rica, l’Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les, Madrid i París. Lluny de Catalunya va publicar El cor quiet, on en la secció de “Les estampes” hi forma part el poema “Cançoneta incerta”, cançó d’arrel popular.

El Noucentisme és un moviment cultural que s'inicia a Catalunya aproximadament el 1906 i acaba el 1923. Representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. Té ganes de veure la literatura catalana a un nivell més alt. Les obres noucentistes busquen la bellesa, l'harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. El camí del què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent o individualment. Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.

-VOCABULARI:

Carena  La cresta de la muntanya, la línia divisòria de dos vessants en una muntanya.

Vila  Població que, sense ser ciutat té alguns privilegis més que els pobles.

Drecera  Camí més curt que el principal per arribar a un lloc.

Gosat  Atrevit.

Rossola  Lloc pelat i lliscós en un rost o pendent.

Ingrata  Malagraïda, que oblida o menysprea els beneficis rebuts.

Colgat de mata  Cobert de plantes baixes, que creixen arran de terra.

Recer  Lloc cobert del vent

Hoste  Persona allotjada en un hostal, una dispesa...

Brosta  Conjunt de brots i branques tendres d’un arbre o un arbust

Incert  Imprecís, no ben determinat, que no duu a la certesa d’alguna cosa.

El poema, compost de tres octaves d’art menor, està format de dos grans blocs:
-El primer comença i acaba amb l’ interrogació “Aquest camí tan fi tan fi, / qui sap on mena?”, està format per les dues primeres estrofes.
-El segon conté les tres interrogacions “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà” i la últim vers “I és camí incert cada matí, / n’és cada vida!”

Estrofes de 4 versos, on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. Es produeix alternança de rimes masculines i femenines.

Quant a figures retòriques, trobem una metàfora en tot el poema, amb camí es refereix a la vida.
- Metonímia a la primera estrofa amb la “vila” i el “pi”, ja que vila es refereix a que el camí de la vida el trobarem amb gent i pi vol dir que el camí el trobarem individualment.
- Personificació a “Qui sap si trist o somrient” ja que es refereix al camí, i també a lliri blau i a teranyina.
- Les preguntes “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà...” es una anàfora.

Judit Caño (5A)

2009-04-29T10:58:00.000-07:00

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!

Joan Maragall

Escrita al 1898, forma part de Els tres cants de la guerra, junt amb “Els adéus”(1896) i “Cant del retorn” (1899), que estan reunits al segon llibre de Joan Maragall “Visions i Cants” (1900).

En aquest poema, Maragall aborda directament el tema nacionalista característic de principis del segle XX (MODERNISME) i reflecteix la voluntat dels modernistes de voler millorar la situació amb la cultura i l’art.

Es pot considerar un dels més grans representants i portaveus dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat, tot i ser burgès..

“Oda a Espanya” fa referència a la crisi colonial de la caiguda de l’Espanya imperialista amb la guerra de Cuba. Proposa un canvi polític, a través de Catalunya .

Estrofes 1 i 3: personificació en forma de diàleg, més aviat un monòleg, entre Catalunya i Espanya.

Estrofes 2 i 4: es refereix a la visió antiquada del govern de l’època. La quarta estrofa compta amb una enumeració.

Estrofes 5 i 6: parla sobre els soldats morts, de manera evitable, en combat. La sisena estrofa compta amb una interrogació retòrica i amb una anàfora.

Estrofes 7 i 8: modernització de l’estat o la possible independència de Catalunya, claríssima mostra de MODERNISME. La setena estrofa compta amb una anàfora i la vuitena estrofa amb un epifonema.

El poema és de versos octosíl·labs amb cesura de 4/4 (amb algunes irregularitats). La rima és assonant amb estructura --AA- .

Youness El Karkri (5C)

Joan Maragall va ser un dels representants més significatius del Modernisme, que tanta incidència va tenir en la vida artística i cultural catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Com a poeta representa una fita molt important: amb ell culmina la tradició de la Renaixença alhora que inaugura clarament la poesia moderna. Maragall també va ser un notable periodista de gran interès ideològic, cultural i polític. La importància de Maragall, i de l'ús de segons quins temes i mites -com El Comte Arnau- es nota posteriorment en la influència que va provocar en autors com Carner i Sagarra. L'Any Maragall commemora els 150 anys del naixement del poeta, aquest 2010, i el centenari de la seva mort, l'any 2011.

Aquest poema va ser escrit al 1898, l’any de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, i a Espanya hi va haver un fort debat identitari. Per això va ser quan van créixer tant els nacionalismes, el català i el basc.
Forma part “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant del retorn” forma Visions i Cants.

Estructura i mètrica
Es tracta d’una oda dividida en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura (4+4), hi ha irregularitats.La majoria són versos blancs.

Com a figures retòriques trobem:
-Personificació: diàleg entre Catalunya i Espanya.
-Enumeració: “tràgica duies –a mort els fills,/ te satisfeies –d’honres mortals,/ i eren tes festes –els funerals”
-Interrogació retòrica : On son els vaixells?/ On son els fills?/Per què vessar la sang inútil?/No sents la meva veu atronadora?/ On ets, Espanya? ...
-Anàfora i apòstrofe alhora: “Espanya, Espanya...”; “Salva’t, oh salva’t...”
-Comparació: “vora del mar com una folla”.
-Metàfora: “dins de les venes- vida és la sang”.

Marcos Gil (5A)

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent.

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

Maria-Antònia Salvà

Maria-Antònia Salvà, Palma 1869 - Llucmajor 1958. Va ser la primera poeta moderna en català. Formada en l’ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra s’insereix d’entrada en la temàtica rural de l’anomenada Escola Mallorquina.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952).

La seva veu es bassada de la contemplació de la natura a una interiorització bella i subtil, capaç d’evocar diversos estats d’ànim, i la pròpia subjectivitat.

El pomena “L'encís que fuig” va ser publicat el 1926 dins el poemari d’Espigues en flor. El tema és el cant a la Bellesa i a la seva fugacitat.

Una Bellesa observada en el viure de la natura: la boira, l’aigua de neu, els rous matinals, les poncelles descloses fan possible que la Bellesa passi i somrigui, però contrasta que l’instant per a gaudir d’ella és fugaç perquè de seguida s’allunya i es fon. Només resta en la vida de la persona el neguit i el desfici de sentir-la passar. Manifesta la seva experiència viscuda, la recorda amb goig i es plany de la seva ràpida desaparició. Així, també la vida.

L’esfullament de les roses és un element identificat des del Renaixement amb la bellesa i, sobretot, amb la bellesa femenina i el sentiment amorós.

Respecte a les figures retòriques del poema, podem observar que usa bastants personificacions; v1 “Boira que al cim vas fregant volandera”, v3 “aigua de neu”, v5 “el misteri que esfulla les roses”, v6 “la Bellesa”.

Tota la primera estrofa és un hipèrbaton, i els dos primers versos de la tercera estrofa també ho són.

A la quarta estrofa hi ha una hipèrbole, “Tota ma vida tremola agraïda”, que a la vegada fa d’antítesi amb el següent vers, “quan un moment l’he sentida vibrar.

A l’última estrofa hi ha un apòstrofe, ja que invoca un element natural. Els versos 17 i 18 són una anàfora i un paral·lelisme. I als versos 19 i 20 hi ha enumeració i polisíndeton.

El poema es divideix en cinc estrofes de quartets encadenats (ABAB) de versos decasíl·labs de rima consonàntica femenina en versos senars i masculina en versos parells.

Vocabulari.
Flaire: Olor.

Rous: Rosades.

Poncelles: Flors abans d’obrir-se.

Descloses: Obertes.

Fruesc: Gaudeixo.

Recança: Greu que sap de fer, d’haver fet o d’haver deixat de fer alguna cosa.

Escomesa: Sobre seu.

Desfici: Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament.

Agombola: Tenir cura.

Consirosa: Absorbit per un pensament que preocupa.
Judit Fernàndez (5C)