Brida

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Maria Mercè Marçal

Va néixer el 13 de novembre de 1952 a la cuitat de Barcelona, va ser poeta, traductora i narradora.

Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d’Urgell, d’on ella es considerava sempre originària. Estudia el batxillerat a l’institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primeres poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en questa llengua. Però influïda pel moviment de la nova cançó comença a escriure els primers versos en català.

Es llicencia en Filologia. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a “ mística” on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balasch amb qui es casa 1972, aquest casament suposa, per ella “un canvi molt radical a la seva vida”. Abans d’acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època .

Durant la dècada dels setanta, participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació del llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia.

En 1976, guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen el seus primers passos en el món literari i també en la seva immersió en el món polític.

Els anys vuitanta s’inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l’estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de mai, en el qual la autora parla de l’homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.

Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte “ La disputa de fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada”, entre altres. Això l’anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Reneé Vivien, escriptora angles d’expressió francesa.

Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer del quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el premi de la crítica (1995), el premi Serra d’or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució en les lletres Catalanes (1996).

No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del comitè de dones escriptores dins el centre català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional el 1992.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

Comentari

Tema: la llibertat

Subtemes: Intensitat de la vida.

Rebuig de l’amor.

Voluntat de fugir de les lleis i compromisos.

Estructura:

Té una estructura tancada, circular, perquè els dos primers versos es repeteixen al final el vers 21 i 22, abans de la darrera tornada.

Forma:

25 versos que s’estructuren en 3 estrofes de 6 versos més dos de la tornada.

Es tracta de versos d’art menor i van combinant-se els hexasíl·labs amb els tetrasíl·labs. Però en la primera estrofa el primer vers en té 6 el segon, 4, el tercer i quart 6.

Rima consonant, malgrat que regularment de forma molt repartida en els versos parells, però en els senars és lliure.

Figures retòriques

Metàfores:

- A la fira del folls

Jo hi aniria.

- cadenes són presons i jo en fugia

pel call dels bandolers

a trec de dia.

- en fa senyals: jo vaig per l’altra riba

Personificacions:

- amb els llavis oscats

De molta vida.

- traginer de cançons en cavall sense brida.

Pregunta retòrica:

- Quin esquer se m’arrapa

A la geniva?

Vocabulari

Brida: és el que es posa als cavalls a la boca per fer-los frenar.

Folls: boigs.

Oscats: clivellats, secs.

Traginer: ofici de transportar mercaderies.

GABRIELA DOTTO (5C)

L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

La gent se l'estimava,

l'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, Osona. Va ser un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX, i també un dels més llegits, ja que els seus poemes són senzills, fàcils d'entendre, així que, molta gent els pot llegir sense dificultats. Normalment, la poesia de Miquel Martí i Pol reflecteix el que s'anomena realisme social.

Era d’origen obrer i va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als 16 anys, es va fer de la Penya Verdaguer i va començar a escriure poemes en castellà, però al cap de tres anys ja ho va fer en català. Aquest mateix any, als 19, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada, així que va aprofitar per llegir i des d’aleshores va decidir dedicar-se a l’escriptura.

El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. El 1957 va publicar Quinze poemes i el 1966, El poble. Durant un temps es va dedicar a traduir obres en francès d’autors coneguts. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). L’any 1970 se li va diagnosticar una esclerosi múltiple (problemes de vista, debilitat muscular, fatiga...), la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués de deixar la fàbrica, ja que no podia valer-se per si mateix, durant aquell temps va publicar, 27 poemes en tres temps (1971) i La fàbrica(1972). Tot i la malaltia va seguir publicant molta poesia de gran qualitat.

El 1978 va rebre un homenatge a la Setmana Popular d’Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l’assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d’altres.

Morí l’11 de novembre de l’any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

Vocabulari:

-Dilueixen: disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa per dilució. En aquest cas: 'Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca...' es refereix que els anys van passant, es van desfent.
-Opaca: que no deixa passar la llum. Que no deixa passar la calor, l'electricitat... Vol remarcar que estan a un lloc tancat, i vol fer entendre la sensació de tots els treballadors de no poder sortir.
-Irreprimible: no poder contenir (allò que és excessiu). No pot contenir la seva sensació de solitud, se l'hi nota.

Tema:

Reflecteix una classe social concreta (treballadora, humil...), ja que en aquella època, dones i homes estaven obligats a treballar des de petits, i un model de dona que en aquell temps creia que no era lliure, ja que estava lligada a una tradició i això es veu sobretot quan l’Elionor se sent sola i la resposta de les altres dones és que es casi i tingui fills, és com si fos la solució dels seus problemes, i aquests fills tornaran a treballar a la fàbrica i així generació rere generació... o sigui, que aquest poema dibuixa un cercle viscós, del qual no es pot sortir, així que ens fa entendre que els fills del seus fills tornaran a treballar a la fàbrica. També és un tema biogràfic, ja que ell també va treballar a una fàbrica i, a més a més, va començar als 14 anys.

Al principi del poema, es veu una Elionor feliç i amb ganes de veure, però van passant els anys i es va apagant la seva felicitat. Al cap de poc es casa i té fills, com diuen les dones que és el que ha de fer. La seva filla més gran, que és una nena, quan compleix els 14 anys es posa a treballar alegre a la fàbrica. I segurament li passarà el mateix que a la seva mare...

Mètrica:
No segueixen cap tipus de rima, ni consonant ni assonant. Són versos lliures, hexasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs.

Figures retòriques:
Abunden els encavallaments durant tot el poema, al vers 12 trobem una personificació (els anys, però, a dins de la fàbrica es dilueixen...); seguit d'un epítet (l'opaca grisor de les finestres); en el vers 19 una al·literació (sensació de solitud), es repeteix el so de la essa. I per últim, una frase on hi ha ironia (l'Elionor, d'acord amb la molt sàvia...), ironia pel poeta, ja que les dones realment creien que era una molt sàvia predicció. I el poema comença i acaba igual, que una noia amb 14 anys comença a treballar a la fàbrica.

JANA CORCOBADO (5C)