Brida

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Maria Mercè Marçal

Va néixer el 13 de novembre de 1952 a la cuitat de Barcelona, va ser poeta, traductora i narradora.

Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d’Urgell, d’on ella es considerava sempre originària. Estudia el batxillerat a l’institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primeres poemes, en castellà, ja que la seva formació a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en questa llengua. Però influïda pel moviment de la nova cançó comença a escriure els primers versos en català.

Es llicencia en Filologia. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a “ mística” on pren contacte amb el poeta Ramon Pinyol Balasch amb qui es casa 1972, aquest casament suposa, per ella “un canvi molt radical a la seva vida”. Abans d’acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època .

Durant la dècada dels setanta, participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació del llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia.

En 1976, guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen el seus primers passos en el món literari i també en la seva immersió en el món polític.

Els anys vuitanta s’inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l’estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de mai, en el qual la autora parla de l’homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.

Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte “ La disputa de fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada”, entre altres. Això l’anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Reneé Vivien, escriptora angles d’expressió francesa.

Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer del quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el premi de la crítica (1995), el premi Serra d’or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució en les lletres Catalanes (1996).

No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del comitè de dones escriptores dins el centre català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional el 1992.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

Comentari

Tema: la llibertat

Subtemes: Intensitat de la vida.

Rebuig de l’amor.

Voluntat de fugir de les lleis i compromisos.

Estructura:

Té una estructura tancada, circular, perquè els dos primers versos es repeteixen al final el vers 21 i 22, abans de la darrera tornada.

Forma:

25 versos que s’estructuren en 3 estrofes de 6 versos més dos de la tornada.

Es tracta de versos d’art menor i van combinant-se els hexasíl·labs amb els tetrasíl·labs. Però en la primera estrofa el primer vers en té 6 el segon, 4, el tercer i quart 6.

Rima consonant, malgrat que regularment de forma molt repartida en els versos parells, però en els senars és lliure.

Figures retòriques

Metàfores:

- A la fira del folls

Jo hi aniria.

- cadenes són presons i jo en fugia

pel call dels bandolers

a trec de dia.

- en fa senyals: jo vaig per l’altra riba

Personificacions:

- amb els llavis oscats

De molta vida.

- traginer de cançons en cavall sense brida.

Pregunta retòrica:

- Quin esquer se m’arrapa

A la geniva?

Vocabulari

Brida: és el que es posa als cavalls a la boca per fer-los frenar.

Folls: boigs.

Oscats: clivellats, secs.

Traginer: ofici de transportar mercaderies.

GABRIELA DOTTO (5C)

L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

La gent se l'estimava,

l'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, Osona. Va ser un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX, i també un dels més llegits, ja que els seus poemes són senzills, fàcils d'entendre, així que, molta gent els pot llegir sense dificultats. Normalment, la poesia de Miquel Martí i Pol reflecteix el que s'anomena realisme social.

Era d’origen obrer i va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als 16 anys, es va fer de la Penya Verdaguer i va començar a escriure poemes en castellà, però al cap de tres anys ja ho va fer en català. Aquest mateix any, als 19, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada, així que va aprofitar per llegir i des d’aleshores va decidir dedicar-se a l’escriptura.

El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. El 1957 va publicar Quinze poemes i el 1966, El poble. Durant un temps es va dedicar a traduir obres en francès d’autors coneguts. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). L’any 1970 se li va diagnosticar una esclerosi múltiple (problemes de vista, debilitat muscular, fatiga...), la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués de deixar la fàbrica, ja que no podia valer-se per si mateix, durant aquell temps va publicar, 27 poemes en tres temps (1971) i La fàbrica(1972). Tot i la malaltia va seguir publicant molta poesia de gran qualitat.

El 1978 va rebre un homenatge a la Setmana Popular d’Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l’assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d’altres.

Morí l’11 de novembre de l’any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

Vocabulari:

-Dilueixen: disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa per dilució. En aquest cas: 'Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca...' es refereix que els anys van passant, es van desfent.
-Opaca: que no deixa passar la llum. Que no deixa passar la calor, l'electricitat... Vol remarcar que estan a un lloc tancat, i vol fer entendre la sensació de tots els treballadors de no poder sortir.
-Irreprimible: no poder contenir (allò que és excessiu). No pot contenir la seva sensació de solitud, se l'hi nota.

Tema:

Reflecteix una classe social concreta (treballadora, humil...), ja que en aquella època, dones i homes estaven obligats a treballar des de petits, i un model de dona que en aquell temps creia que no era lliure, ja que estava lligada a una tradició i això es veu sobretot quan l’Elionor se sent sola i la resposta de les altres dones és que es casi i tingui fills, és com si fos la solució dels seus problemes, i aquests fills tornaran a treballar a la fàbrica i així generació rere generació... o sigui, que aquest poema dibuixa un cercle viscós, del qual no es pot sortir, així que ens fa entendre que els fills del seus fills tornaran a treballar a la fàbrica. També és un tema biogràfic, ja que ell també va treballar a una fàbrica i, a més a més, va començar als 14 anys.

Al principi del poema, es veu una Elionor feliç i amb ganes de veure, però van passant els anys i es va apagant la seva felicitat. Al cap de poc es casa i té fills, com diuen les dones que és el que ha de fer. La seva filla més gran, que és una nena, quan compleix els 14 anys es posa a treballar alegre a la fàbrica. I segurament li passarà el mateix que a la seva mare...

Mètrica:
No segueixen cap tipus de rima, ni consonant ni assonant. Són versos lliures, hexasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs.

Figures retòriques:
Abunden els encavallaments durant tot el poema, al vers 12 trobem una personificació (els anys, però, a dins de la fàbrica es dilueixen...); seguit d'un epítet (l'opaca grisor de les finestres); en el vers 19 una al·literació (sensació de solitud), es repeteix el so de la essa. I per últim, una frase on hi ha ironia (l'Elionor, d'acord amb la molt sàvia...), ironia pel poeta, ja que les dones realment creien que era una molt sàvia predicció. I el poema comença i acaba igual, que una noia amb 14 anys comença a treballar a la fàbrica.

JANA CORCOBADO (5C)

ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Corrandes d'exili + Le boies

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver

Joan Oliver va ser traductor, periodista, narrador, dramaturg i poeta;va nèixer en una família pertanyent a la burgesia industrial al 29 de novembre del 1899 a Sabadell.Estudià dret a la UB, passats uns anys forma el grup de Sabadell, grup que està en contra de la burgesia. Signà amb el seu pseudònim poètic Pere Quart amb la publicació de Les Decapitacions (Pere: nom de bateig i Quart: el quart d'onze germans).

La seva carrera entrà en crisi per l'esclat de la guerra. El 1939 s'exilia a França, i a la frontera escriu “ Corrandes d'exili”,quan a França va entrar Hitler va haver d'exiliar-se a Buenos Aires i seguidament a Santiago de Xile, però finalment torna a Catalunya on troba una pàtria empobrida i derrotada pel franquisme, el posen a la presó i en sortir, mor la seva dona.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i és un símbol per la lluita antifranquista. Finalment mor el 19 de juny de 1986 a Sabadell.

La idea central del poema són les dificultats que es troben els exiliats. L'espai és a la frontera amb França i el temps el col·loquem al fi de la guerra civil espanyola.

Pertany al que s'anomena “poesia social” que és un moviment creat entre els 50 i 60 caracteritzat per la reclamació de la política que hi havia i la lluita per la llibertat, atesa la llei que censura qualsevol difusió d'aquesta poesia, sovint era difosa a fàbriques i al metro clandestinament.l franquisme.

El poema està format per cinc estrofes: la primera, segona i quarta de cinc versos i la tercera i ciquena de quatre, heptasíl·labs i de rima consonant.

Figures retòriques:

comparació:``de pel bruna i aire greu com una Mare de Déu´´

antítesi:``no em moriré d'enyorança ans d'anyorança viuré´´

El poema en pertànyer a la poesia social no utilitza gaires figures retòtriques ja que el que els hi interessa és difondre les injustícies que viuen i intentar canviar-ho des de la poesia.

Vocabulari:

esguerra: fer malbé alguna cosa

cala: entrada del mar o un llac a la costa

ermita: església o capella situada en una zona poc poblada

recança:s entiment de pena degut a alguna cosa que s'ha fet o s'ha deixat de fer.

Ilias El Jebli (5C)

Joan Oliver, narrador dramaturg, traductor i periodista, fa servir el seu pseudònim de Pere Quart com a poeta ja que va ser el quart d'onze germans. Neix al 29 de novembre de l'any 1899 a Sabadell en una família burgesa industrial.

Es troba poc còmode amb els codis socials burgesos i junt amb Fransesc Trabal i Armand Obiols forma el grup de Sabadell o també anomenada colla de Sabadell. S'ha d'exiliar a França, a Buenos Aires i a Santiago de Chile a causa de la Guerra Civil.

El seu ressò com a poeta es produeix al 1951 amb la seva obra mestra Vacances pagades. Crea una nova manera de fer poesia no elistista i més atenta a la realitat social, coneguda com a "poesia social".

Tema i estructura del poema.
El tema central és l'exili obligat que emprén el poeta i el dolor que sent en marxar de la seva pàtria; està compost per 8 estrofes en aquest cas 8 corrandes: en les 4 primeres corrandes s'explica el viatge que ha d'empendre i el dolor que sent en anar-se'n. De la corranda 4 a la 6 el poeta explica la seva enyorança del seu país. Les últimes dues corrandes és on el poeta somia amb el seu lloc ideal, amb pessimisme.

Anàlisis del poema.
La forma d'expresió és la narrativa descriptiva. El poema està format per vuit estrofes alternant una de cinc versos i una de quatre versos.
La mètrica: versos heptasíl·labs, seguint l'equema, aabba, cddc, eefef, ...

Hi trobem: comparacions: vs. 8-9- "com una Mare de Déu", 28 "com el Vallés no hi ha res", 32 "com un ala"; personificacions: vs.10 " terra ens perdoni la guerra"; antítesis: vs.24 "...moriré... viuré"; paral.lelisme: vs. 33-34 "una esperança desfeta, una rencança infinita".

Arnau Puigventós (5A)

LES BOIES

Intentaré de dir la llum de la foscúria

de la mar encrespada a trenc de nit.

Escumes

fosforescents.

Les barques mal deixades,

prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,

vestits de nit, se les enduia platja amunt.

La fressa

del vent i de les aigües es va fent

mes poderosa cada cop: tanquen finestres

i portes. Sols a la taverna

dels Oratges se senten

les màquines de joc; encara allí,

pots beure canya a glops petits.

Gir\340ndoles d'estrelles

il.luminen el cel mes negre que una gola

de llop.

La serp del vent,

desenroscada, xiula pels carrers.

Dalt l'illa

llampeguejada gira el far.

Els gavians

s'arreceren dins meu, els crits

de la nit negra i els udols,

en mi també.

Sé prou que la claror

germina dins la fosca.

On és que som? Enlloc?

Fora de tot? Qui ve?

Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli i Pladevall va nèixer a Barcelona el 1914 i va morir a la mateixa ciutat el 1984. Va ser un dels poetes que més va influir en la nova poesia catalana.

El 1919 va morir el seu pare i un amic seus convida a ell i la seva família a passar els estius a Santa Coloma. No es van decidir a anar-hi fins el 1923, on va passar-hi tots els estius de la seva infantesa.

Als 16 anys va entrar a treballar en una editorial, en la qual es va estar fins a la seva jubilació el 1979. El que el va incitar a escriure va ser una frase de Rilke, un poeta alemany: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències”.

Abans de la Guerra Civil Espanyola publica la traducció d'un poema de Rilke i a partir d'aquest succès coneix a Carles Riba, el qual influeix en la seva obra poètica.

Durant la Guerra civil és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana i publica la seva primera recopil·lació de poemes: el 1937 publica “Primer desenllaç”, on es questiona el sentit de la seva vida a partir de la fe.

El 1948 escriu el seu segon poema “De vida i somni” on parla del paisatge i del record a travès d'imatges. Tres anys després guanya el premi Óssa menor amb el recull “Les hores retrobades”.

El 1956 edita l'antologia poètica “El Callat” i fins el 1963 no arriba als lectors el següent poemari, anomenat “Realitats”, que representa un canvi en el seu model de poesia perquè es centra en el realisme. El 1970 torna a publicar un nou poemari “Tot és ara i res”, en el qual destaca l'home com a nucli de la vida i la poesia. A partir d'aquí comença a publicar llibres de poemes seus de forma regular. Entre aquests llibres cal destacar Cercles (1979) d'on provè el poema Les boies. El 15 de maig de 1977 és ingressat a l'hospital a causa d'una trombosi cerebral i més tard se li diagnostica un càncer de pell. Els dos darrers anys escriu els poemes “Domini màgic” i “Passeig d'aniversari” amb els quals obtè diversos premis com el de la Generalitat de Catalunya, el de Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Literatura. Mor el 1984.

És un dels 25 poemes del llibre Cercles. El tema que tracta és la solitud de l'autor, que descriu mitjançant símbols lligats amb la navegació. Predomina el color negre. El que l'autor vol transmetre és que el mar és com una mena de refugi on abunda la calma i la tranquilitat; seria per a ell una manera d'allunyar-se de la realitat.

Ha triat les boies perquè és un element sempre fixat al mateix lloc per molt que es remogui el mar i el que vol dir és que encara que ens deixem emportar per la vida cadascú té clar a on pertany i a on ha d'estar.

MÉTRICA

No té rima, versos lliures.

És un poema descriptiu, descriu la tristesa i la solitud de l'autor.

(Originalitat): el poema està estructurat de manera que sembla una serp; manera d'interpretar el vent.

FIGURES RETÒRIQUES

Jo poètic: intentaré (vers 1)

comparació: il·luminen el cel més negre que una gola de llop (v. 16)

metàfores: mar encrespada (v. 2) i escumes fosforescents (v. 3 i 4)

epítet: nit negra (v. 24)

antítesis: llum de la foscúria (v. 1), la claror germina dins la fosca (v. 26)

Preguntes retòriques: (Vs. 28-29). L'autor vol transmetre que no sap on pertany ni qui és.

No són fugures retòriques però es poden considerar com a tals, les anomenades imatges: giràndoles d'estrelles (v. 15), serp de vent desenroscada (v. 18), l'illa llampeguejada (v.20), ja que són fàcilment imaginables en la ment de cadascú.

LAURA RUGAMANA (5A)

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913 i mor el 1985, a Barcelona. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Considerat dels renovadors de la prosa catalana. És noucentista (Moviment cultural que prové del 1900. Utilitzar la innovació per trencar amb tot allò antic)
De la seva carrera literària, destaquen els seus llibres: El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau.

Una curiositat era el seu món propi, Sinera, que prové d'Arenys però llegit al revés. Aquest món mític de l'autor és la seva font d'inspiració, i el seu exili interior.

Els seus pares tenien un seguit de mudances importants, il van tenir el seus 5 fills, Francesc, Salvador, Josep, Maria Isabel i Maria Lluïsa.
Salvador era com un nen enèrgic, trapella i juganer, però això més endavant va canviar. Va ser quan els 5 germans van patir de xarampió la mateixa temporada i es van emportar a Salvador perquè era qui es recuperava més lentament. Després de dos anys en Viladrau perquè es recuperés, el seu germà gran va morir al port d'Arenys. Aquesta és la causa per la qual va convertir-se en un nen delicat, feble... I va ser llavors quan va començar a ser amant de la literatura.

Vocabulari:
Desvetllada: Desperta.
Congregació: Associació de fidels religioses que es reuneixen per fer exercicis de pietat.
Desaprovant: Trobant malament.
Àrid: Desert.
Dissortada: Desgraciada.

Tema: La queixa que no és feliç a la seva terra.
Del primer vers fins al 7 esmenta que la seva terra no li agrada i se'n vol anar.
Del 8 fins al 13 imagina el seu desig. No es preocuparà del que pensin d'ell.
Del 14 fins al final torna a la realitat i nega la seva il·lusió, ja que estima la seva terra.

Mètrica: Consta de vint versos de mètrica irregular. Majoritàriament art major i sense rima.

Hi ha molt poques figures retòriques, però es poden identificar fàcilment les següents:
Asíndeton: vers 2
Comparació: vers 9

Marina Ferron (5A)

Cançó del camí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".

Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador Espriu

La biografia del poeta incideix en el tema que presenta: la mort de la seva mare, la mort de dos dels seus cinc germans, la del seu amic Rosselló-Pòrcel i finalment la del seu pare. Com podem observar, la mort es fa present en molts dels seus poemes.

Aquest poema va ser escrit per Salvador Espriu pels voltants de l’any 1954. Forma part d’El caminant i el mur, concretament de les dotze “Cançons de la roda del temps” que és la segona part d’aquest llibre. “Cançó del matí encalmat” mostra un dels aspectes més importants de la poesia d’Espriu: el tema de la mort i l’origen de la vida. L’autor accepta tot el que li ha tocat viure.

El poema consta de quatre estrofes, les dues primeres i l'última tenen sis versos i la tercera en té vuit. Tots els versos són hexasíl.labs excepte el vers número 6 que és trisíl·lab. Podem dividir el poema en dues parts; la primera conté les dues primeres estrofes. Primer apareix una metàfora: “el sol a anat daurant el llarg somni de l’aigua”. Segons la meva opinió crec que es refereix al fet que la vida ha anat passant a poc a poc. Després es dóna a entendre que està cansat i la seva mort està a prop. Diu que arriba a la calma (que simbolitza la mort) relacionada amb la primera metàfora sobre la mar. Al final de la primera estrofa apareix una enumeració: “han mirat, han comprès, oblidaven”.

A la segona estrofa Espriu passa a parlar d’una barca. Ens diu que la seva barca se’n va mar endins, aquí la barca simbolitza la vida que se li escapa. Quan es diu enllà de la mar es dóna a entendre que comença un segon mar simbòlic (el de l’altra vida). En els últims dos versos l’autor vol reflectir que un cop mort no es pot tornar a aquesta vida. A la segona part, el tema principal continua sent la mort, però aquesta vegada es tracta des d’una altra perspectiva. L’escenari d’aquesta mort se situa a la casa pairal dels Espriu a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. En aquesta part el jo poètic explica que encara es viu però que falta poc perquè ell mori i quan això succeeixi no li sabrà greu ni li farà por. Apareix una metàfora que es refereix a què quan ell mori el sol renaixent brillarà sobre la seva tomba: i besarà l’or nou la serenor del marbre.

Finalment, en el poema apareix aquesta frase: “cridat, ara entraré en les fosques estances”. Aquests últims dos versos volen dir que quan arribi l’hora de morir entrarà simbòlicament a la casa on l’esperen els seus morts. En definitiva, aquest poema representa un dels temes més importants dins la poesia de Salvador Espriu. És un poema amb multitud de metàfores i elements simbòlics.

Sergi Gallego (5A)

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.


J.V.FOIX

Josep Vicent Foix neix i mor a Barcelona (1894-1987). Ell mateix es defineix com un investigador de la poesia. Es influït bàsicament pel Noucentisme i les Avantguardes. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda. Ja comença a publicar abans de la guerra civil, que més tard destorbarà la seva obra poètica i feina com a periodista, i no serà fins la dècada dels 50 que rebrà el reconeixement com a poeta català de gran qualitat. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"És quan dormo que hi veig clar" pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Aquesta obra és un model clar de surrealisme, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes i s'hi utilitzen en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge per al lector.
Sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític (hi ha qui pensa que sexual). Hi trobem, al final, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, interpretació clau del catalanisme radical de Foix.

Quant a figures retòriques: hi ha un oxímoron "dolça metzina". Moltes metàfores i una anàfora a principi i final de cada vers. També hi podem trobar polisíndeton en els primers versos. En la tercera estrofa, el tercer i quart vers presenten hipèrbaton.

YAIZA MUÑOZ (5C)