29/4/09


BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner

Bèlgica, per a Carner, era un model de país ideal, amb ciutats ideals, que el Noucentisme que havia imaginat per a Catalunya: una cultura civilitzada, harmònica, equilibrada, respectuosa i que donés valors substancial a la comunitat.

A la primera estrofa, parla del paisatge que ens presenta domesticat al servei d'una harmonia humana, de fet, irònicament, parla de l’objectiu noucentista de civilitzar la ruralia, en el seu estat més pur pel Modernisme.

La segona estrofa, s'hi estableix amb ironia una harmonia mai assolida a Catalunya, començant per uns "soldats no gaire de debò" seguint pel domesticat "arbre japonès" que es refereix a un bonsai.

A la tercera, hi trobem ja dissenyada fil per randa la ciutat ideal noucentista, un espai urbà amb cases i monuments amb un orde que proporciona espais vitals per a les relacions humanes.

La quarta tanca amb un vers que vol expressar, amb una ironia manifesta en tot el poema, la presència de la rutina plàcida, en què estan controlats tot els imprevistos per a bé dels seus habitants.

El poema consta de quatre estrofes de 12 i 4 versos, majoritàriament alexandrins, però també amb decasíl·labs, la rima és A/B/B/A, A/C/B/C, B/D/E/D.

En el vers 2 i 3 hi ha un encavallament; al 4, una sinalefa; als 9 i 10 hi ha un polisíndeton; als 15,17,18 hi trobem una anàfora; al 24 hi ha una metàfora; al vers 37 hi ha una enumeració i al vers 40,41, un altre encavallament.

Coral Jarque (5A)



CANÇONETA INCERTA


Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

¿Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

n'és cada vida.


Josep Carner


Josep Carner va néixer a Barcelona al 9 de febrer de 1884 i va morir a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És conegut com el príncep dels poetes catalans, ja que era un escriptor amb un prestigi excepcional i va ser el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
Al 1915 es va casar i poc després va tenir els seus dos fills. Més tard l’ideal del noucentisme va entrar en crisi i Carner es sentia fora de lloc. Va guanyar unes oposicions al cos diplomàtic i la seva nova feina el va fer marxar de Catalunya. Va viure en diversos llocs, Gènova, Costa Rica, l’Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les, Madrid i París. Lluny de Catalunya va publicar
El cor quiet, on en la secció de “Les estampes” hi forma part el poema “Cançoneta incerta”, cançó d’arrel popular.

El Noucentisme és un moviment cultural que s'inicia a Catalunya aproximadament el 1906 i acaba el 1923. Representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. Té ganes de veure la literatura catalana a un nivell més alt. Les obres noucentistes busquen la bellesa, l'harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. El camí del què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent o individualment. Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.

-VOCABULARI:

  • Carena La cresta de la muntanya, la línia divisòria de dos vessants en una muntanya.

  • Vila Població que, sense ser ciutat té alguns privilegis més que els pobles.

  • Drecera Camí més curt que el principal per arribar a un lloc.

  • Gosat Atrevit.

  • Rossola Lloc pelat i lliscós en un rost o pendent.

  • Ingrata Malagraïda, que oblida o menysprea els beneficis rebuts.

  • Colgat de mata Cobert de plantes baixes, que creixen arran de terra.

  • Recer Lloc cobert del vent

  • Hoste Persona allotjada en un hostal, una dispesa...

  • Brosta Conjunt de brots i branques tendres d’un arbre o un arbust

  • Incert Imprecís, no ben determinat, que no duu a la certesa d’alguna cosa.

El poema, compost de tres octaves d’art menor, està format de dos grans blocs:
-El primer comença i acaba amb l’ interrogació “Aquest camí tan fi tan fi, / qui sap on mena?”, està format per les dues primeres estrofes.
-El segon conté les tres interrogacions “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà” i la últim vers “I és camí incert cada matí, / n’és cada vida!”

Estrofes de 4 versos, on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. Es produeix alternança de rimes masculines i femenines.


Quant a figures retòriques, trobem una metàfora en tot el poema, amb camí es refereix a la vida.
- Metonímia a la primera estrofa amb la “
vila” i el “pi”, ja que vila es refereix a que el camí de la vida el trobarem amb gent i pi vol dir que el camí el trobarem individualment.
- Personificació a
“Qui sap si trist o somrient” ja que es refereix al camí, i també a lliri blau i a teranyina.
- Les preguntes “
Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà...” es una anàfora.


Judit Caño (5A)

Oda a Espanya


Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!


Joan Maragall

Escrita al 1898, forma part de Els tres cants de la guerra, junt amb “Els adéus”(1896) i “Cant del retorn” (1899), que estan reunits al segon llibre de Joan Maragall “Visions i Cants” (1900).

En aquest poema, Maragall aborda directament el tema nacionalista característic de principis del segle XX (MODERNISME) i reflecteix la voluntat dels modernistes de voler millorar la situació amb la cultura i l’art.

Es pot considerar un dels més grans representants i portaveus dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat, tot i ser burgès..

Oda a Espanya” fa referència a la crisi colonial de la caiguda de l’Espanya imperialista amb la guerra de Cuba. Proposa un canvi polític, a través de Catalunya .

Estrofes 1 i 3: personificació en forma de diàleg, més aviat un monòleg, entre Catalunya i Espanya.

Estrofes 2 i 4: es refereix a la visió antiquada del govern de l’època. La quarta estrofa compta amb una enumeració.

Estrofes 5 i 6: parla sobre els soldats morts, de manera evitable, en combat. La sisena estrofa compta amb una interrogació retòrica i amb una anàfora.

Estrofes 7 i 8: modernització de l’estat o la possible independència de Catalunya, claríssima mostra de MODERNISME. La setena estrofa compta amb una anàfora i la vuitena estrofa amb un epifonema.

El poema és de versos octosíl·labs amb cesura de 4/4 (amb algunes irregularitats). La rima és assonant amb estructura --AA- .

Youness El Karkri (5C)


Joan Maragall va ser un dels representants més significatius del Modernisme, que tanta incidència va tenir en la vida artística i cultural catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Com a poeta representa una fita molt important: amb ell culmina la tradició de la Renaixença alhora que inaugura clarament la poesia moderna. Maragall també va ser un notable periodista de gran interès ideològic, cultural i polític. La importància de Maragall, i de l'ús de segons quins temes i mites -com El Comte Arnau- es nota posteriorment en la influència que va provocar en autors com Carner i Sagarra. L'Any Maragall commemora els 150 anys del naixement del poeta, aquest 2010, i el centenari de la seva mort, l'any 2011.

Aquest poema va ser escrit al 1898, l’any de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, i a Espanya hi va haver un fort debat identitari. Per això va ser quan van créixer tant els nacionalismes, el català i el basc.
Forma part “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant del retorn” forma
Visions i Cants.


Estructura i mètrica
Es tracta d’una oda dividida en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura (4+4), hi ha irregularitats.La majoria són versos blancs.


Com a figures retòriques trobem:
-Personificació: diàleg entre Catalunya i Espanya.
-Enumeració: “tràgica duies –a mort els fills,/ te satisfeies –d’honres mortals,/ i eren tes festes –els funerals”
-Interrogació retòrica : On son els vaixells?/ On son els fills?/Per què vessar la sang inútil?/No sents la meva veu atronadora?/ On ets, Espanya? ...
-Anàfora i apòstrofe alhora: “Espanya, Espanya...”; “Salva’t, oh salva’t...”
-Comparació: “vora del mar com una folla”.
-Metàfora: “dins de les venes- vida és la sang”.

Marcos Gil (5A)



L'encís que fuig


Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent.


rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.


Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!


Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?


Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

Maria-Antònia Salvà


Maria-Antònia Salvà, Palma 1869 - Llucmajor 1958. Va ser la primera poeta moderna en català. Formada en l’ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra s’insereix d’entrada en la temàtica rural de l’anomenada Escola Mallorquina.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952).

La seva veu es bassada de la contemplació de la natura a una interiorització bella i subtil, capaç d’evocar diversos estats d’ànim, i la pròpia subjectivitat.


El pomena “L'encís que fuig” va ser publicat el 1926 dins el poemari d’Espigues en flor. El tema és el cant a la Bellesa i a la seva fugacitat.

Una Bellesa observada en el viure de la natura: la boira, l’aigua de neu, els rous matinals, les poncelles descloses fan possible que la Bellesa passi i somrigui, però contrasta que l’instant per a gaudir d’ella és fugaç perquè de seguida s’allunya i es fon. Només resta en la vida de la persona el neguit i el desfici de sentir-la passar. Manifesta la seva experiència viscuda, la recorda amb goig i es plany de la seva ràpida desaparició. Així, també la vida.

L’esfullament de les roses és un element identificat des del Renaixement amb la bellesa i, sobretot, amb la bellesa femenina i el sentiment amorós.

Respecte a les figures retòriques del poema, podem observar que usa bastants personificacions; v1 “Boira que al cim vas fregant volandera”, v3 “aigua de neu”, v5 “el misteri que esfulla les roses”, v6 “la Bellesa”.

Tota la primera estrofa és un hipèrbaton, i els dos primers versos de la tercera estrofa també ho són.

A la quarta estrofa hi ha una hipèrbole, “Tota ma vida tremola agraïda”, que a la vegada fa d’antítesi amb el següent vers, “quan un moment l’he sentida vibrar.

A l’última estrofa hi ha un apòstrofe, ja que invoca un element natural. Els versos 17 i 18 són una anàfora i un paral·lelisme. I als versos 19 i 20 hi ha enumeració i polisíndeton.

El poema es divideix en cinc estrofes de quartets encadenats (ABAB) de versos decasíl·labs de rima consonàntica femenina en versos senars i masculina en versos parells.

Vocabulari.

Flaire: Olor.

Rous: Rosades.

Poncelles: Flors abans d’obrir-se.

Descloses: Obertes.

Fruesc: Gaudeixo.

Recança: Greu que sap de fer, d’haver fet o d’haver deixat de fer alguna cosa.

Escomesa: Sobre seu.

Desfici: Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament.

Agombola: Tenir cura.

Consirosa: Absorbit per un pensament que preocupa.

Judit Fernàndez (5C)