27/5/09

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres


    Màrius Torres i Perenya va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir el 29 de desembre de 1942, a Sant Quirze Safaja (Vallès Oriental). Torres fou un poeta del corrent simbolista. Va néixer en el si d’una família lleidatana benestant i era fill d’Humbert Torres i Barberà, polític i diputat al Parlament de Catalunya.

    Metge de professió, especialitzat en malalties de l’aparell digestiu, es va interessar des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i va arribar al batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Lleida, que actualment porta el seu nom (institut Màrius Torres).Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seva curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seva breu obra. Morí als trenta-dos anys.

    Va col·laborar al diari “l’Ideal” de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre. La seva producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar a Mèxic gràcies al seu amic i escriptor Joan Sales. La seva poesia es mou en el context literari del Simbolisme, amb influència de Baudelaire, però també en rep d’altres, com ara la de Carles Riba.

    Els temes que dominen en els seus poemes són la música, l’art en general, la naturalesa, els sentiments i la mort, i també està molt marcada per els esdeveniments personals, com la malaltia i el neguit de la mort. Actualment Màrius Torres és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX.

    Moviment Literari: Simbolisme

    El Simbolisme va ser un moviment artístic de les darreries del segle XIX, d'origen francès i belga, en la poesia i altres arts. El Simbolisme francès va ser en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme, moviments que intentaven capturar l'essència de la realitat. Aquests moviments van provocar una reacció a favor de l'espiritualitat, la imaginació i els somnis.

    Aquest moviment literari té les seves arrels a Les flors del mal de Charles Baudelaire. L'estètica havia estat desenvolupada per Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine durant les dècades de 1860 i 1870. Durant els anys 1880, l'estètica es va articular a través d'una sèrie de manifests i va atraure una generació d'escriptors, com Màrius Torres. Els poemes simbolistes desitgen evocar, més aviat que descriure, utilitzant tota una imatgeria simbòlica per a mostrar l'estat anímic del poeta.

    Tema

    Màrius Torres va escriure aquest poema encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d’ocupar el territori català.

  • El poema, primerament, ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de llibertat, els quals són frustrats a mans dels feixistes.

  • Seguidament, apel·la la Pàtria, demanant ajuda i protecció als seus fills que mai trairà, esperant que els parli.

  • Continua desitjant que arribi una nova generació que segueixi la construcció de la ciutat d’ideals que ja s’havia començat, amb el Noucntisme, i que està sent desfeta en aquests temps d’opressió.

  • Al final, s’explica que la ciutat ideal té una veu amb tanta força que arribarà a tots els racons i donarà ànims a tots els derrotats, i esperançarà tots els exiliats.

    Mètrica

  • El poema és un sonet format per dos quartets i dos tercets de versos alexandrins (és a dir, d’art major) que segueixen l’esquema de rima: 12A/12B/12A/12B// 12C/12D/12C/12D//12E/12F/12F//12G/12H/12H. La rima és consonant i alterna rima masculina i femenina al llarg de tot el poema.

    Figures retòriques

  • Títol: metonímia, on es designa tota una realitat (país) amb el nom d’una altra de més petita (ciutat).

  • Vers 4: personificació i apòstrofe.

  • Vers 9: hipèrbole (exageració desmesurada que s’allunya de la realitat).

  • Vers 12: metàfora, “veu de bronze”, que significa el so dels campanars.

  • Vers 14: polisíndeton, repetició de la conjunció “i”.

    Vocabulari

    Fúries: divinitats violentes que tenien la missió de castigar i practicar venjança.

    Bastir: edificar o construir.

    Colgats: coberts amb terra i runa.

    Batecs: cops que es donen les campanades.


    DAVID MEDINA (5C)






A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


Barcelona, setembre 1937
Bertomeu Rosselló-Pòrcel


19/5/09


ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.


Carles Riba


L’AUTOR (1893-1959)

  • Va estudiar Dret, filosofia i lletres

  • Va treballar com a Professor de bibliotecàries, professor de grec de la UAB, 1934

  • Va viatjar a Alemanya, per estudiar amb Vossler (creador del idealisme lingüístic no existeixen dialectes, sinó expressions lingüístiques individuals i qualsevol desviació és causada per una activitat individual generalitzada per l’acceptació comuna. Considera positiva la llibertat lingüística), Itàlia i Grècia, cosa que li va servir per a ampliar coneixements lingüístics.

  • Va dur a terme una certa col·laboració amb Pompeu Fabra, en el Diccionari General de la Llengua Catalana.

  • És considerat un gran catalanista, portaveu dels intel·lectuals catalans, causant-li això un exili a Montpeller pel règim franquista.

  • Va traduir grans escriptors i poetes com Allan Poe, Franz Kafka etc.

  • En la poesia, tracta l’amor com a element poètic, molt culte pels seus coneixements de cultura clàssica i anglogermànica, precisament influenciat pels clàssics grecs, en especial Homer, també del Renaixement català, Ausiàs March, o italià, Petrarca i Dante, o de la poesia moderna catalana, Josep Carner.


EL POEMA

Estructura

  • Forma de sonet: 14 versos art major (12 s.) 2 quartets i dos tercets (Petrarca, sonets!)

  • Possibilitat de rima assonant, en la fonètica : ABAB CDCD EFE GHG (seguiria la rima d’un sonet anglès, poc probable)

  • Possibilitat de versos lliures, amb rima ocasional, tot i que la rima típica d’un sonet italià seria de ABBA ABBA CDC DCD

  • Rima real i acceptada pels intel·lectuals en aquest poema: segueix l’hexàmetre, adaptat a la fonètica catalana, consta de 2 versos anomenats dístics, de rima lliure, 2n + breu acabat en mot agut, visualment el desplaça cap a la dreta.


Temàtica

  • 2 parts. 1rs 7 vs descriu el temple de Súnion tal i com el recorda. Del 7vs al final, descriu la funció de far que guia al mariner perdut.

  • Per Riba, Súnion és el símbol de la cultura clàssica. Durant tot el poema, ens presenta el temple evocant la blancor de les columnes de marbre, el vent i el so del mar. Dalt d’un penya-segat, resistint les onades, fent referència al “seu Sol lleial”, per les precioses vistes d’uns paratges salvatges banyats per la llum daurada. (famós per les postes de Sol)

  • És una comparació entre la funció de guia pels mariners i el seu desig de tornar a la pàtria, donant-li el toc totalment enyorat i nostàlgic, i crec que donant-nos la sensació d’estar anant contra corrent (gràcies a l’estructura que accelera), que deu ser com se sentia l’autor, davant la impossibilitat d’un retorn.

  • Alhora, darrera tanta admiració pel temple hi amaga el desig no només de tornar, sinó de ser magnífic com Súnion, i ser ell mateix la llum d’esperança d’un retorn.

  • Creu que pot afrontar totes les adversitats i com el mariner guiat per Súnion, també algun dia podrà actuar com a salvador per tornar a la seva pàtria, gràcies a la força del record del temple.

  • Per tant, tot el poema es tradueix com a una elegia, una lamentació, en aquest cas com hem vist, per l’enyor i les ànsies del retorn. De fet, forma part de les Elegies de Bierville, publicat a BCN el 1943, en el retorn de Carles Riba a Barcelona, en plena dictadura franquista.

Recursos

  • Comparacions, personificacions, al·literació, encavallaments, paradoxes...


Diana Rahmouni Audenis (5C)


Aquest és un dels dotze poemes que formen Elegies de Bierville, obra escrita per Carles Riba en el seu exili per França, fugint de la guerra civil espanyola primer, i de la segona guerra mundial després. Varen ser escrites entre el 1939 i el 1942, i publicades en la primera edició al 1943, i la segona al 1949. En el prefaci d’aquesta segona edició, en el prefaci, ell mateix explica: ‘A l’emigració, en efecte, i dins el sentiment de l’exili, prengueren forma aquestes elegies’.

Una elegia és un petit poema de tema trist o planyívol.

Carles Riba seguia el corrent de l’humanisme, per això es considera clàssiques aquestes elegies. Es fa referència a la Grècia antiga, típic d’aquest corrent, on es busca una ciutat moderna i regida per la raó i l’ordre, no pas pels sentiments. Usa la mètrica del dístic elegíac grec. Un dístic és una estrofa de dos versos procedent de la poesia grega.

El poema

Tema: el desig d’un exiliat a retornar a la seva terra, i haver de conformar-se recordant-la des d’un lloc llunyà.

El poema ens situa al cap de Súnion, a Grècia. Ens hem d’imaginar el que deuria haver sigut un far, ara en ruïnes, a la punta d’un penya-segat, envoltat d’una garriga.

El vers ‘tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent’ ens explica i ens situa el far vora la mar, amb el vent i el sol que surt i s’amaga cada dia prop seu; a ‘amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell’ ens descriu com és el far, igual que amb ‘temple mutilat’ que ens diu que esta en ruïnes, cosa que completa dient ‘que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat!’ fent referència als trossos de marbre que han caigut al mar. Així sabem que es tracta d’un far amb els versos ‘Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb’.

La resta del poema vol explicar el sentiment de l’exiliat per tornar a casa seva. Un personatge amagat rere els arbres, de nit, per a no ser descobert, albira el que és la seva terra i a on no pot anar. És per això que no pot fer més que evocar-lo, de lluny, a l’exili.

Estructura

Té forma de sonet, amb 14 versos, disposats en dos quartets i dos tercets, de dotze síl·labes sense rima.

Recursos

Hi ha encavallaments.

Personificacions, p. ex: ‘Tu vetlles, blanc a l’altura’

Paradoxes, p. ex: ‘ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur’

Comparacions, p. ex: ‘extrem com la certesa dels déus’

Al·literació de ‘per’.


Carles Riba (1893-1959), gran catalanista i considerat noucentista, va haver d’exiliar-se a França al 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Allà hi va viure fins a quatre anys, fins al 1943 quan va tornar a Catalunya.

Va estudiar dret i va viatjar molt, a Alemanya, Grècia o Itàlia, entre d’altres llocs, el que li va permetre estudiar i aprendre diferents llengües. Això li va servir per a posteriorment poder fer traduccions de diversos idiomes al català. Juntament amb les traduccions i la poesia, Riba també escrivia prosa i en els anys de postguerra, un cop a Catalunya, va ser autor de reculls de crítiques i articles de caire més periodístic. A més d’això era professor universitari i membre de l’ Institut d’Estudis Catalans.

ADRIÀ DOY (5A)


Vinyes verdes vora el mar...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


Josep M. de Sagarra, del llibre Cançons de rem i de vela


Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat el 1961. Va estudiar batxillerat al col·legi dels jesuïtes i posteriorment la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Durant la seva joventut va estar influït pels moviments catalanistes de l’època.

El 1916 va ingressar a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid. No va acabar aquells estudis i es va dedicar només a la literatura. Entre les coneixences literàries que va fer a Madrid cal esmentar J. Ortega y Gasset, que li va obrir les portes del periodisme. Va ser corresponsal del diari “El Sol” a Berlín. A finals dels anys vint del segle passat, va començar a dedicar-se a la producció teatral i poètica.

Es casà el 1936 amb Mercè Devesa i va fer un llarg viatge de noces per les Mars del Sud. Aquest viatge va inspirar-li dos llibres i també el va allunyar de la guerra civil que en aquell moment vivia Espanya. El 1938 es va instal·lar a París. Amb la guerra mundial va anar canviant la residència. En aquella època va engegar la traducció de la “Divina Comèdia “.

El 1940 va tornar a Catalunya on es va incorporar a la vida literària clandestina. En aquells moments s’ocupava de les traduccions de l’obra de William Shakespeare. Després, a mesura que les restriccions amb la llengua catalana als escenaris afluixaven, va continuar amb la seva producció teatral.

Poc a poc es va anar distanciant dels grups catalans antifranquistes i es va acostar a l’oficialitat del règim imperant.

Els premis literaris que va obtenir són nombrosos i variats i algunes de les seves obres han estat dutes al cinema.

Sagarra va provar diferents estils de poesia. Des del poema intimista fins al poema narratiu passant per la cançó, la sàtira política, etc. De la seva producció poètica destaca el període comprés entre 1920 i 1936 , quan va ser un mite popular. El cosmopolitisme dels “feliços anys vint” impregnava els versos que feia en aquesta època. D’aquest període és el recull poètic “Cançons de rem i de vela” publicat el 1923 i del que forma part el poema “Vinyes verdes vora el mar” que és el motiu d’aquest treball. Altres reculls remarcables són: “Cançons de totes les hores”, “Àncores i estrelles” i “Entre l’equador i els tròpics”.

En la producció dramàtica de Sagarra s’han de contemplar dues etapes. Abans de 1936 la seva producció toca molts gèneres, escriu comèdies, farses, sainets i, fins i tot, intervé en alguna de les revistes musicals que es fan al Paral·lel de Barcelona. També publica alguna tragèdia i, sobretot, destaca en el gènere del poema dramàtic del que es poden recordar alguns títols com: La filla del Carmesí, La Corona d’espines, L’hostal de la Glòria i el Cafè de la Marina.

A partir de 1946, Sagarra va tornar a escriure teatre. Va provar de canviar l’estil escrivint alguns drames existencialistes que van fracassar entre el públic de l’època. Per això va tornar al model d’abans de la guerra i recuperar la popularitat.

A més dels treballs periodístics, Sagarra va deixar escrites algunes novel·les, cròniques i diaris. Destaquen La ruta blava, Memòries i Vida privada.

El 1923 va ser publicat el poemari Cançons de rem i de vela on Josep Maria de Sagarra descriu el paisatge preciós de Port de la Selva, al nord de la Costa Brava catalana. De retorn de Berlín, l’autor va acceptar la invitació que li va fer Josep Pla per a conèixer la Costa Brava, i d’aquella estada en van sorgir els poemes del recull.

“Vinyes verdes vora el mar” és la cançó número sis entre quinze composicions. És de les més conegudes i ha estat musicada. Destaca la gravació musical que en va fer Lluís Llach.

El tema principal del poema és el cicle de la vida d’unes vinyes, des que neix el verd de les fulles, fins a la collita del fruit. Colors, olors, moviments i la presència constant de la mar veïna s’hi reflecteixen.

A les primeres estrofes les vinyes són descrites a la primavera, amb els fruits verds. Les estrofes finals deixen imaginar el fruit madur i a punt per a la verema. La mar, amb la seva cara amable o la seva remor inquietant, sempre hi és present.

També es pot pensar que darrere l’admiració que el poeta mostra per aquest paisatge, s’hi troba la seva necessitat de retrobar-se amb la companyia d’aquesta terra mediterrània.

El poema està construït en set estrofes de cinc versos d’art menor, quintets (ababa), de rima consonant.

Quant a figures retòriques, al·literació, la repetició del so de la V es troba en totes les estrofes. Les paraules “vinyes verdes” són al principi i al final de cada estrofa, llevat de la cinquena on només s’hi troba la paraula “vinyes”. A més totes les estrofes contenen el s de la V com a mínim una vegada més:

Estrofa primera : ..ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar…,

Estrofa segona: ..Verd vora el blau mariner /vinyes amb la fruita verda,…

Estrofa tercera :..vora la vela que passa;/ cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, …

Estrofa quarta :..del verd en l’hora calenta. …

Estrofa cinquena :..al llagut i a la gavina, …

Estrofa sisena :..aigua, penyal i basarda.

Estrofa setena :..verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard..

L'anàfora és molt present en el poema amb .la repetició de les paraules “vinyes verdes” al principi i al final de cada estrofa . En l’estrofa cinquena però, la paraula “verdes” està excepcionalment amagada.

Asíndeton: a la sisena estrofa trobem una acumulació de paraules separades per comes. Aquesta disposició aconsegueix crear una sensació d’inquietud: Dins del cep s’adorm la tarda,/ raïm negre, pàmpol d’or,7 aigua, penyal i basarda. …

Les metàfores són abundants en tot el poema: 3a. estrofa : Vinyes verdes, dolç repòs, (espai agradable, on fa bo d’estar…); 4a estrofa : Vinyes verdes, soledat (lloc solitari…per a un poeta solitari?..); del verd en l’hora calenta (el migdia, l’hora en que el sol escalfa més..); Raïm i cep retallat / Damunt la terra lluenta ((l’ombra que projecta el sol sobre el cep queda ben definida en el terra lluminós d’aquella hora); 5a estrofa: i al fi serrellet de neu/ que ara neix i que ara fina… (la neu mínima arran de mar.. acaba de caure, neix, i de seguida es fon, fina.); 6a estrofa : Vinyes verdes del meu cor… (Vinyes que aprecio, que m’agraden…); 7a estrofa : verdes a punta de dia,/ verd suau de cap al tard… (De bon matí el color és potent, al vespre la tonalitat es fa més fluixa…)

La personificació, atribució de qualitats humanes a éssers inanimats és molt abundant en aquest poema. Estrofa 1a: ara que el vent no remuga,/ teniu la fulla poruga; estrofa 2a : Sou més fines que la userda; estrofa 3a: cap al mar vincleu el cos / sense decantar-vos massa; estrofa 5a: Vinyes que dieu adéu; estrofa 6a: Dins del cep s’adorm la tarda.

Diana Solà (5C)


Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 i va morir el 27 de setembre de 1961, a l’edat de 67 anys. Va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor.

Mètrica.

-El poema consta de 35 versos i 7 estrofes amb 5 versos heptasíl·labs cada un.

-Rima consonant

-Segueix el següent esquema mètric: 7a/7b/7a/7b/7a, per tant, un esquema regular.


Interpretació.

Els sentiments de l’autor es veuen reflectits en el poema; es caracteritza per tenir un sentit melancòlic i pessimista. El paissage descrit forma part de l’esperit i dels sentiments descrits pel poeta. S'hi parla de l'estiu i després, en el 23 fa referència a l’arribada de l’hivern. Observa els canvis d’estació a partir d’unes vinyes que estan a prop de la costa.

Recursos poètics.

  • Personificació: les vinyes que apareixen en tot el poema i també en el vers quart (4): “fulla poruga” i en el vers 27: “s'hi adorm la tarda.”

  • Metàfores: per exemple en el vers 17: “del verd a l’hora calenta”

  • Metonímia: en el vers 8: “verd vora el blau mariner”

  • Anàfora: consisteix en la repetició estructural de diferents versos, en el poema i en trobem en els primers i últims de casa estrofa.

Tal i com ens indica Soldevila i Cònsul, autors de l'Antologia de la poesia catalana, aquest és un dels poemes més musicats i cantats per diferents cantautors com per exemple el gran Lluís Llach.

Vocabulari:

Poruga: Temorosa.

Coster: De la costa

Userda: Planta arbustiva de la família de les papilionàcies, de fulles trifoliolades, flors grogues i fruit caragolat en hèlix, pròpia de les terres mediterrànies càlides i sovint plantada als jardins.

Trifoliolades: Compost de tres folíols: Làmina amb aspecte de petita fulla que, juntament amb altres, forma part d’una fulla composta.

Vincleu: Inclineu.

Cep: Planta de vinya cultivada en forma baixa. Un cep carregat de raïms. El raïm és el fruit del cep.

Pàmpol: Fulla del cep.

Basarda: Sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens.

Cristina Sànchez (5A)



Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.


I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l’escàlem.


I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.


Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.


Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 1894 i va morir a la mateixa ciutat el 1961. Va ser poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Provenia d’una família de la petita aristocràcia de Barcelona i només tenia 15 anys quan va publicar un sonet a la Il·lustració catalana i uns poemes a la revista universitària.

El 1910 va ingressar a la facultat de dret de la universitat de Barcelona i al 1913 va guanyar l’Englantina d’Or, que és el premi que es dóna en els Jocs Florals a la millor poesia patriòtica. Al 1916, ja llicenciat en dret, va ingressar al institut diplomàtic consular de Madrid, però abans d’acabar ho va deixar per dedicar-se a la literatura. Llavors, José Ortega i Gasset li va proposar la corresponsalia d’un diari a Berlín i Sagarra ho va acceptar. En tornar, les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores degut al seu èxit i a la seva popularitat.

Una mica més tard, ja al 1931, va rebre el premi Fastenrath de poesia, que és el premi que s’atorga a una obra publicada durant els 3 anys anteriors de mans del Rei Alfons XIII. També va ser declarat Mestre en Gai Saber i va rebre el premi Crexells, que és el premi que s’atorga a la millor obra de narrativa en català publicada l’any anterior de mans de l’Ateneu Barcelonès.

Al 1936, l’estat espanyol li va encomanar l’Himne de l’Olimpíada Popular, però l’esclat de la guerra civil espanyola va fer que s’hagués d’amagar al Port de la Selva. Uns mesos més tard, va ser exiliat a França, on es va casar amb Mercè Devesa.
Dos anys més tard es va establir a París, on va néixer el seu fill Joan, i el 1940 va tornar a Catalunya. El 1942 va ser membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans i va acabar la traducció en vers de
La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

L’any 1954 va emprendre l’escriptura de les seves Memòries i va estrenar una obra de teatre anomenada La ferida lluminosa amb la qual va aconseguir l’èxit que havia perdut durant els últims anys i el Premio Nacional de Comedia.

El 1960, el govern espanyol li va concedir la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, que és els premi que s’atorga als mèrits de contribuir en educació, ciència, cultura, investigació o docència i, un any més tard, quan preparava una llarga estada a Roma per escriure una obra sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna, un carcinoma li va provocar una llarga agonia que el va dur a la mort.

El Noucentisme és un moviment cultural que es va iniciar a Catalunya el 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana i que va acabar el 1923 amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Aquest moviment és la resposta als plantejaments que van sorgir durant el Modernisme i el principal ideòleg és Eugeni d’Ors.
Els noucentistes van materialitzar la política i la cultura i van voler col·laborar amb el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma, cosa que va provocar la reafirmació de la classe burgesa.
Pel que fa a la ideologia, el noucentisme representava la imposició de la raó. Era una reacció contra el liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme, tot exigint intervencions en els afers públics, renovacions dels esperits i la importància de la intel·ligència per sobre de la sensibilitat. El que continuava present era l’afany de superació pel que feia a la literatura catalana a partir de la recuperació dels clàssics grecollatins.
Les obres noucentistes buscaven la bellesa i l’harmonia, i estaven plenes de cultismes i metàfores.

El poema “Aiguamarina”queda recollit el 1935 en Àncores i estrelles, un llibre de 12 poemes on l’autor relaciona els seus escrits amb les Cançons de rem i de vela per aprofundir en el sentit de la vida. La vida descrita està lligada a la literatura, la quotidianitat i l’amor, i hi dóna molta importància als petits detalls. Durant el poema es fa una crida a la llibertat, però alhora es veu reflectit que la ignorància de no saber què li espera li fa por. El missatge del poema és el lema “viu el moment”, és a dir, Carpe Diem.

La polimetria del poema és molt clara encara que hi ha abundància d’heptasíl·labs. Això és degut a que l’autor vol plasmar la llibertat que desitja fins i tot en la mètrica.
Pel que fa a les estrofes, el poeta experimenta durant tot el poema. En les primeres 3 estrofes es combinen la quinteta i la quarteta, i en la última hi ha un esquema inusual de la sexteta catalana.
La rima és consonant amb un esquema molt més clar que el de la mètrica.
Abunden els infinitius i els polisíndetons.

  • 1a estrofaABABACCD, polimetria. Hi ha polisíndeton, comparació i metàfora. Crida a la llibertat, descriu el que desitja. La platja és el lloc ideal per ell: locus amoenus. Va lligada amb el Port de la Selva. El poema està tancat pel primer i l’últim vers, que tenen la mateixa estructura.

  • 2a estrofa EFEF, heptasíl·labs. Tàlem: llit nupcial. Escàlem: terme mariner, barrot de fusta o de metall utilitzat per armar els rems de proa. Por al futur, ignorància pel que fa a la mort. Compara el viatge del vaixell amb la vida.

  • 3a estrofaEGJJG, polimetria. Quan diu 5 sentits es refereix a la passió amb la qual viu la vida. Es veu l’optimisme i la catalanitat que es vivia a Catalunya durant els anys 20 i 30.

  • 4a estrofa KLKKKL, polimetria. Metonímia/antítesi, polisíndeton, metàfora, comparació. Rosa i espina: van units, presents en la vida humana. Importància dels petits detalls de la vida.

  • 4a KLKKKL, polimetria. Metonímia/antítesi, anàfora, metàfora, comparació. ROSA I ESPINA: van units, presents n la vida humana, concepte fonamental del poema. Importància dels petits detalls de la vida.

    Musicat a: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=1343&autor=199


Paula Gòmez (5C)


EL PENDÍS

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!


CLEMENTINA ARDERIU



Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976) va estudiar idiomes, musica i piano, la critica la situa dins la poesia postsimbolista (on la poesia va aumenar molt l’estudi i la practica de la filosofia oculta i la seva dificultat), moviment que neix cap al 1915 per a renovar la pràctica noucentista.

Va publicar el seu primer poema al 1911, i poc desprès ja la van incloure l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913). Al 1916 va editar Cançons i elegies, i es va casar amb Carles Riba, que la va orienta en la seva vocació literària i la va introduir en els cercles intel·lectuals. Encara que malgrat la importància de Riba des del punt de vista literari Josep Carner va ser l’escriptor qui va exercir una influencia important.

Als any vint i trenta va publicar L’altra llibertat (1916-1920) i Poemes (1936).Al 1939 marxa exiliada fins al 1943. Desprès va ser guanyadora de 3 premis de poesia.

El tema del poema és la reflexió sobre la dificultat per arribar a la felicitat d’esser i sentir. En el poema la autora ens explica que no avança en la vida, en la primera estrofa anuncia el conflicte, que es contraposa quan diu “Mes ara” on ja parla en el present i inicia la reflexió interna. En la quarta estrofa apareix un bosc metafòric on els arbres tapen l’horitzó; en la cinquera veu que no hi ha ningú que se la pugui endur i en la sisena es torna insensible i freda i fa front a la vida.

Vocabulari:

-Defallia: caure en al feblesa.

-Esguardar: mirar.

-Feresa: gran por.

-Palesa: fer veure l’evidencia.

-Remorosa: fa remor.

-Venturosa: afortunada.

-Morent: moribund.

-Rosec: torment causat per una forta inquietud, pel remordiment mesquí, que no dona fàcilment res a ningú.

-Pregon: d’una gran dimensió.

-Frement: tremolar fort.

-Deseiximent: despreniment.

Forma:

Rima consonant, té 6 estrofes de 8 versos de 4 síl·labes excepte el 4rt que en té 8.

Esquema Rima: 4a/4a/4b/8A/4b/4a/4a/4b.

Pràctica lectora:

-Encavallaments; pregunta retòrica al 6è vers; hipèrbaton al vers 30 fins al 32, elisions.

GUILLEM LLADÓS (5A)