3/6/09


ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.


J.V.FOIX

Josep Vicent Foix neix i mor a Barcelona (1894-1987). Ell mateix es defineix com un investigador de la poesia. Es influït bàsicament pel Noucentisme i les Avantguardes. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda. Ja comença a publicar abans de la guerra civil, que més tard destorbarà la seva obra poètica i feina com a periodista, i no serà fins la dècada dels 50 que rebrà el reconeixement com a poeta català de gran qualitat. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"És quan dormo que hi veig clar" pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Aquesta obra és un model clar de surrealisme, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes i s'hi utilitzen en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge per al lector.
Sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític (hi ha qui pensa que sexual). Hi trobem, al final, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, interpretació clau del catalanisme radical de Foix.

Quant a figures retòriques: hi ha un oxímoron "dolça metzina". Moltes metàfores i una anàfora a principi i final de cada vers. També hi podem trobar polisíndeton en els primers versos. En la tercera estrofa, el tercer i quart vers presenten hipèrbaton.

YAIZA MUÑOZ (5C)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada