Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913 i mor el 1985, a Barcelona. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Considerat dels renovadors de la prosa catalana. És noucentista (Moviment cultural que prové del 1900. Utilitzar la innovació per trencar amb tot allò antic)
De la seva carrera literària, destaquen els seus llibres: El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau.
Una curiositat era el seu món propi, Sinera, que prové d'Arenys però llegit al revés. Aquest món mític de l'autor és la seva font d'inspiració, i el seu exili interior.
Els seus pares tenien un seguit de mudances importants, il van tenir el seus 5 fills, Francesc, Salvador, Josep, Maria Isabel i Maria Lluïsa.
Salvador era com un nen enèrgic, trapella i juganer, però això més endavant va canviar. Va ser quan els 5 germans van patir de xarampió la mateixa temporada i es van emportar a Salvador perquè era qui es recuperava més lentament. Després de dos anys en Viladrau perquè es recuperés, el seu germà gran va morir al port d'Arenys. Aquesta és la causa per la qual va convertir-se en un nen delicat, feble... I va ser llavors quan va començar a ser amant de la literatura.
Vocabulari:
Desvetllada: Desperta.
Congregació: Associació de fidels religioses que es reuneixen per fer exercicis de pietat.
Desaprovant: Trobant malament.
Àrid: Desert.
Dissortada: Desgraciada.
Tema: La queixa que no és feliç a la seva terra.
Del primer vers fins al 7 esmenta que la seva terra no li agrada i se'n vol anar.
Del 8 fins al 13 imagina el seu desig. No es preocuparà del que pensin d'ell.
Del 14 fins al final torna a la realitat i nega la seva il·lusió, ja que estima la seva terra.
Mètrica: Consta de vint versos de mètrica irregular. Majoritàriament art major i sense rima.
Hi ha molt poques figures retòriques, però es poden identificar fàcilment les següents:
Asíndeton: vers 2
Comparació: vers 9
Marina Ferron (5A)
El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".
Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
Salvador Espriu
La biografia del poeta incideix en el tema que presenta: la mort de la seva mare, la mort de dos dels seus cinc germans, la del seu amic Rosselló-Pòrcel i finalment la del seu pare. Com podem observar, la mort es fa present en molts dels seus poemes.
Aquest poema va ser escrit per Salvador Espriu pels voltants de l’any 1954. Forma part d’El caminant i el mur, concretament de les dotze “Cançons de la roda del temps” que és la segona part d’aquest llibre. “Cançó del matí encalmat” mostra un dels aspectes més importants de la poesia d’Espriu: el tema de la mort i l’origen de la vida. L’autor accepta tot el que li ha tocat viure.
El poema consta de quatre estrofes, les dues primeres i l'última tenen sis versos i la tercera en té vuit. Tots els versos són hexasíl.labs excepte el vers número 6 que és trisíl·lab. Podem dividir el poema en dues parts; la primera conté les dues primeres estrofes. Primer apareix una metàfora: “el sol a anat daurant el llarg somni de l’aigua”. Segons la meva opinió crec que es refereix al fet que la vida ha anat passant a poc a poc. Després es dóna a entendre que està cansat i la seva mort està a prop. Diu que arriba a la calma (que simbolitza la mort) relacionada amb la primera metàfora sobre la mar. Al final de la primera estrofa apareix una enumeració: “han mirat, han comprès, oblidaven”.
A la segona estrofa Espriu passa a parlar d’una barca. Ens diu que la seva barca se’n va mar endins, aquí la barca simbolitza la vida que se li escapa. Quan es diu enllà de la mar es dóna a entendre que comença un segon mar simbòlic (el de l’altra vida). En els últims dos versos l’autor vol reflectir que un cop mort no es pot tornar a aquesta vida. A la segona part, el tema principal continua sent la mort, però aquesta vegada es tracta des d’una altra perspectiva. L’escenari d’aquesta mort se situa a la casa pairal dels Espriu a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. En aquesta part el jo poètic explica que encara es viu però que falta poc perquè ell mori i quan això succeeixi no li sabrà greu ni li farà por. Apareix una metàfora que es refereix a què quan ell mori el sol renaixent brillarà sobre la seva tomba: i besarà l’or nou la serenor del marbre.
Finalment, en el poema apareix aquesta frase: “cridat, ara entraré en les fosques estances”. Aquests últims dos versos volen dir que quan arribi l’hora de morir entrarà simbòlicament a la casa on l’esperen els seus morts. En definitiva, aquest poema representa un dels temes més importants dins la poesia de Salvador Espriu. És un poema amb multitud de metàfores i elements simbòlics.
Sergi Gallego (5A)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada