Lo pi de Fomentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera, nascut a Pollença l’any 1854 i mort al 1926 a Palma de Mallorca. Fill d’una família burgesa. Va ser escriptor i també eclesiàstic. Durant 3 anys va estudiar Dret a Barcelona. I a l’any 1875 es va traslladar a Madrid, on va escriure “El Pi de Formentor” (que més tard es va incloure en el recull Poesies,1885). Va participar i presidir els Jocs Florals de Barcelona, va ser declarat Mestre enl Gai Saber pel poema “La deixa del geni grec”. Va formar part de l'anomenada Escola Mallorquina, va ser membre de la Real Academia Española i de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), i també, va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Miquel Costa, en la seva primera etapa, va escriure poesia romàntica però, després, es va anar tornat més clàssic. Va escriure poesia narrativa, rondalles i literatura fantàstica.

“El pi de Formentor” forma part del paisatge de la infància de l’autor, i això encara li dóna un toc més sentimental. Aquest poema el va escriure quan passava per unes circumstàncies de dubtes i incerteses i utilitza el pi per representar la seva ànima trasbalsada, profundament afectada.

El simbolisme que representa l’arbre com a eix del món i les tradicions literàries unides a l’arbre van ajudar a Costa en l’elaboració del poema. Hi utilitza el paisatge i l’esperit romàntic. Del pi se’n destaca tot allò que no es pot mesurar ni comptar (com la solitud, l’aspecte gegantí,etc., però sobretot, el més important és l’ideal de lluita que transmet l’arbre (la lluita constant contra la natura), les ganes de viure tot i les adversitats, i vèncer; les ganes de viure del poeta. Es poden veure en aquest poema algunes referències a la religió.

L’estructura del poema és de 8 estrofes de 4 versos alexandrins (6+6) acabats per un peu trencat hexasíl·lab. La rima és ABAAb i consonant.

Figures retòriques:

“Mon cor”: És el jo poètic.

“Mon cor estima un arbre!”: Metonímia (designem la part pel tot).

“Eterna primavera”: Fa referència a la grandesa de l’arbre, que cap ventada el pot destruir i, sobretot, l’eternitat que transmet el fet que, en ser un arbre de fulla perenne, fa que sempre que el miris sembla que sigui primavera.

“No guaita per ses fulles la flor enamorada”: Hipèrbaton.

“Àguila marina”: l’àguila és la imatge del poeta romàntic com el pi ho és per Costa perquè, tots dos són de grans dimensions i poderosos, no viuen en llocs agradables, acostumen a estar al costat d’abismes, desafiant el mal temps i la fauna salvatge.

“Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta”: Hipèrbaton.

“Té pluges i rosades i vents i llum ardenta”: Polisíndeton (repetició de la i).

“Revincla-roques-poderosa-rel”: És una al·literació que repeteix el so R, segurament, per donar més força, més energia al pi perquè s’alci.

“Geni”: En referència la tradició clàssica.

“Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...”: Polisíndeton

“Com un vell profeta [...] del cel”: És una comparació entre el profeta i el pi

‘niran: És un afèresi. I un afèresi és la caiguda d’una vocal (en aquest cas) a l’inici d’una paraula perquè quadri el còmput sil·làbic.

“‘niran per la ventada com l’au dels temporals”: comparació.

Agnès Saleta (5C)

(hi ha vídeo penjat, cantat per la M. del Mar Bonet)

Miquel Costa i Llobera provenia d'una familia benestant de grans propietats rurals. A més, va ser deixeble de Lluis Pons i Gallarza que fou un poeta mallorquí molt important. A l'any 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona i així va ser reconegut com a Mestre en Gai Saber.

La seva poesia és considerada modernista i romàntica.

Per escriure el poema que comentaré s'inspirà en les vistes dels penya-segats de la península de Formentor a Mallorca on tenia una extensa propietat familiar.

1a estrofa: descriu clarament l'admiració que té per l'arbre.
2a: l'arbre té tot el que necessita i que està molt amunt enfront de la mar.
3a: explica el que passa durant el dia.
4a: explica que té molts anys de vida i que porta molt de temps allà.
5a i 6a: dóna atributs de personalitat a l'arbre, personificació.
7a i 8a: declara l'admiració i l’enveja que té per l'arbre.

Figures Retòriques:
1a estrofa: hi ha na metonímia al primer vers i al quart una personificació
2a: en el primer vers hi ha una personificació.
3a: hi ha una metàfora al primer vers i al 3r hi ha ua hipèrbaton.
4a: una hipèrbaton en el primer vers i un polisíndeton en el tercer.
5a: en el primer vers hi ha un hipèrbaton i una personificació.
7a: al segon vers hi ha una comparació i un hipèrbaton.
8a: al primer vers una personificació, en el segon una comparació, en el 4t una personificació i en el 5è una comparació.

L'autor personifica moltes vegades l'arbre (diu que és lluitador, per exemple)

Mètrica:
El poema es caracteritza per versos alexandrins i rima consonant: a-b-a-a-b, a-b-a-a-b, d-e-d-d-e i així successivament fins la setena i penúltima que utilitza diferents tipus de rima.

Anna Cano (5A)

VORA LA MAR

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?

Jacint Verdaguer

"Vora la mar” data de l’any 1883, però es va publicar, en el recull Flors del Calvari, l’any 1886, quan Verdaguer estava afrontat amb l’església, el bisbe de Vic i el marquès de Comillas, problemes que podem notar en algun vers del poema.

L’autor és Jacint Verdaguer. Va néixer a Folgueroles l’any 1845 i va morir a Vallvidrera el 1902. Era sacerdot, i per aquest motiu també l’anomenaven Mossèn Cinto Verdaguer. Verdaguer és l’escriptor català més important del segle XIX, i una figura destacadíssima de la Renaixença, que es basa en la recuperació del català en l’àmbit literari i utilitza les idees romàntiques a la societat catalana. Escriu poesia de temàtica historicopatriòtica, de lírica amatòria durant la joventut, èpica i també religiosa i mística. Pel que fa a les seves obres, les característiques romàntiques que podem observar són el temperament idealista i rebel, el nacionalisme, la nostàlgia i l’enyorança, l’atracció per la natura i la concepció romàntica de la poesia.

Pel que fa el poema el títol fa referència on està situat el protagonista, Verdaguer, al turó de Can Muntanyà, situat a Caldes d’Estrac, des d'on es pot observar el mar. El poema adopta una actitud romàntica de preguntar-se sobre el sentit de la vida i de la pròpia literatura on es pot demostrar en la pregunta retòrica: “Per què escriure més versos en l’arena?” Pel que fa a l’estructura, està format per 10 estrofes de quatre versos decasíl·labs i hexasíl·labs, amb rima consonant encadenada i d’art major els senars i menor els parells.

S'inicia la composició dient que Verdaguer puja al cim d’una muntanyeta a meditar, durant el crepuscle, a contemplar la natura. Llavors, comença a recordar els seus somnis antics, i es situa entre el mar i el cel per expressar la seva insignificança respecte al món, creat per Déu. A continuació parla sobre un món amagat que està a dins del mar, on hi ha els records i els somnis morts. Verdaguer imagina castells i riquesa, poemes que es converteixen en joguines o petxines, vaixells i illes, que finalment es converteixen en idees que escurcen l’existència. En aquesta part del poema veiem una relació entre la grandària i la petitesa. Finalment, Verdaguer diu que la poesia neix del mirament d’un món exterior que cal interpretar-lo des de l’interior, i cadascun del elements anteriors marca un element d’aquest camí.

El poema es pot dividir en tres parts:

La primera, formada per les tres primeres estrofes observem que la veu és en present. És la descripció d’un ambient, a partir de l’exaltació de la natura i utilitza metàfores com “mirall de les estrelles” o “somnis que són morts” i també es poden observar hipèrbatons a la primera i a la segona estrofa i per acabar entre el vers 6-7 trobem un anàfora.

La segona: Està formada per las quatre estrofes següents on, ara, la veu és en passat i l’utilitza per descriure sentiments, emocions, i fets que tenen a veure amb el seu passat. Però, tot i això continuen havent-hi verbs en present.

La tercera la formen les últimes tres estrofes. Aquí, retorna la veu en present, però també utilitza el futur per expressar la incertesa que provoca aquest futur. Conté preguntes retòriques com “per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?” o “Per què escriure més versos en l’arena? També conté hipèrbatons.

La rima presenta l'estructura següent: AbAb, CdCd...

Vocabulari:

Promontori: Altura considerable de terra, especialment que avança dins el mar.

Llàntia: Aparell que té un dipòsit on es posa un líquid combustible i una metxa immergida en el líquid llevat en un dels extrems, i serveix, encès el cap de la metxa, per a produir llum.

Aparell: En nàutica, conjunt dels arbres, cordams i veles d’n vaixell.

Acurçar: Escurçar

Rufagada: Ventada violenta.

Emmusteït: Dessecat pel sol o pel vent.

Lara Castro (5C)

Jacint Verdaguer neix a Folgueroles (Osona) el 1845 i estudia al Seminari de Vic. Al 1865 guanya els primers Jocs Florals, al 1970 és ordenat sacerdot, al 1874 comença a fer de capellà als vaixells trasatlàntics. Des del 1877 al 1893 va residir al palau del marquès de Comillas. Al 1895 el van suspendre de fer missa, al 1898 gràcies al poble el van rehabilitar i va morir al juny de 1902.

Aquest poema té 10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, alternant art major i menor.L'estructura és 10A 6b 10A 6b 10C 6d 10C 6d.

Les 3 primeres estrofes són en present, a partir de la quarta fins la setena presenten una visió de passat, però des del present, i les últimes són en present, amb visió del futur.

Hi podem trobar diverses figures retòriques: metàfores, “astre rei”(v 3) referint-se al sol, “llàntia encesa” (v 5) també es refereix al sol; “mirall de les estrelles” (v 9) el reflex del cel al mar, i els versos 19, 20 referint-se als poemes; “platja del mar dels cels” (v 39), a la mort, “pàgina” (v 40) a la vida eterna. Dos hipèrbatons als versos 3 i 24.

Elisabet Rodríguez (5A)

La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo resòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia tan bé lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per tas perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'aja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es conum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau

Bonaventura Carles Aribau i Farriols va néixer a Barcelona el 4 de novembre del 1798. Va estudiar retòrica i pòetica al seminari. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. Es lliurà a la literatura i al periodisme. Al 1826, va marxar a Madrid per treballar per l’empresari i financer Gaspar de Remisa.

L’any 1823 Aribau va compondre una oda anomenada ‘’La Pàtria’’ on es parlava sobre l’enyorança que tenia per la seva terra natal. Aquest poema era una felicitació per al seu patró al dia del seu sant. Remisa també era català residint a Madrid, i també tenia certa enyorança de Catalunya.

Des del segle XVI Catalunya estava travessant una mala època de producció literària culta, l'anomenada “decadència”. L’any 1833 es publicà el poema al setmanari ‘’ El vapor’’. La Pàtria va ser un dels primers poemes romàntics en el qual s'identificava pàtria i llengua i per això va iniciar una època molt important per la literatura catalana com va ser la Renaixença, és a dir, la Pàtria va ser un dels símbols de la Renaixença.

L’oda té una estructura de sis cobles, de vuit versos alexandrins cadascuna, amb rima 12A/12B/12B/12A 12C/12D/12D/12C, anomenada rima creu-creuada.

El poema fa referència a l‘òptica geogràfica de Catalunya, apareix el Montseny, el Llobregat, Montjuïc anomenat per ell com la tomba dels jueus, Mallorca (mallorquina nau), utilitzant la personificació com a figura retòrica i usant els noms dels accidents geogràfics.

En el poema, Aribau també fa referència a la seva família i a les tradicions. (Com la veu de ma mare o de mon fills los plors). Al cinquè vers de la segona estrofa, Aribau fa una càrrega sobre els que estan en contra del català (fats perseguidors). A l’última part de l’estrofa, l’escriptor fa una comparació entre la seva situació amb la d’un arbre migrat a terres apartades.

A la tercera estrofa utilitza un tema clar: l’enyorança de parlar el català i, a partir d’aquí, el poema es converteix en un elogi a la llengua materna, la llengua que ell estima i que vol que tothom ho sàpiga, el llemosí, terme amb què era designat per error el català, a causa de la confusió amb el dialecte que utilitzaven a l’occità de Llemotges. A la segona par de l’estrofa, Aribau torna a referir-se a la tradició.

Al primer i quart vers de l’última estrofa, apareix un terme de català antic, “ Ix”, que en català actual significa ‘’surt’.

L'’última estrofa conté els versos on millor s’expressa el seu sentiment d’enyorança, sincerant-se de tot el que estima la seva terra i tot el que l’ha arribat a estimar, fent-nos entendre que porta el català i Catalunya al cor.

Al vers 46 Aribau utilitza la paraula “patró” per a ressaltar que l’oda és una dedicació al seu patró i gran amic Gaspar de Remisa, i que li ha servit d'excusa per parlar de la terra enyorada.

Roger Sagristà Jubany (5C)

Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa, també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i és un cant d´enyorança de Catalunya de la llengua. Va ser publicada l´any 1833 per primera vegada en el diari "El Vapor”. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenomen de "La Renaixença". El poema és el més important dels que va escriure Aribau tot i que, fou ajudat pel comediògraf Renalt i Arús.

Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca (metàfores). La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.

El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent: les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra; les tres següents octaves, de la llengua i la derrara, serveix per a fer l'homenatge al patró.

Comença, l'oda, fent un repàs a la geografia de tota Catalunya. Quan s' adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals en el vell Montseny (metaforitzat en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears) . És a dir, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i un hiperbàton (" e al mig del mar immens la mallorquina nau").

La segona octava identifica el front de la pàtria amb els parents, i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat. Al darrer vers es troba un hipèrbaton paral.lelístic.

La tercera octava, les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa.

La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua.

La cinquena, continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora dels seus primers plors en català, mentre mama de la seva mare (aquest vers conté un hipèrbaton).

La darrera, conté una anàfora del verb "Ix", una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel (i el retorna a la infantesa virtuosa). I en el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.

És una cobla, mètricament parlant, consta de 6 octaves reials, de 8 versos de12 síl.labes (alexandrins) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. I l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD ..., una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.Conté molts elements propis del Romanticisme.

Cristina Garcia (5A)