La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo resòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia tan bé lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per tas perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'aja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es conum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau

Bonaventura Carles Aribau i Farriols va néixer a Barcelona el 4 de novembre del 1798. Va estudiar retòrica i pòetica al seminari. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. Es lliurà a la literatura i al periodisme. Al 1826, va marxar a Madrid per treballar per l’empresari i financer Gaspar de Remisa.

L’any 1823 Aribau va compondre una oda anomenada ‘’La Pàtria’’ on es parlava sobre l’enyorança que tenia per la seva terra natal. Aquest poema era una felicitació per al seu patró al dia del seu sant. Remisa també era català residint a Madrid, i també tenia certa enyorança de Catalunya.

Des del segle XVI Catalunya estava travessant una mala època de producció literària culta, l'anomenada “decadència”. L’any 1833 es publicà el poema al setmanari ‘’ El vapor’’. La Pàtria va ser un dels primers poemes romàntics en el qual s'identificava pàtria i llengua i per això va iniciar una època molt important per la literatura catalana com va ser la Renaixença, és a dir, la Pàtria va ser un dels símbols de la Renaixença.

L’oda té una estructura de sis cobles, de vuit versos alexandrins cadascuna, amb rima 12A/12B/12B/12A 12C/12D/12D/12C, anomenada rima creu-creuada.

El poema fa referència a l‘òptica geogràfica de Catalunya, apareix el Montseny, el Llobregat, Montjuïc anomenat per ell com la tomba dels jueus, Mallorca (mallorquina nau), utilitzant la personificació com a figura retòrica i usant els noms dels accidents geogràfics.

En el poema, Aribau també fa referència a la seva família i a les tradicions. (Com la veu de ma mare o de mon fills los plors). Al cinquè vers de la segona estrofa, Aribau fa una càrrega sobre els que estan en contra del català (fats perseguidors). A l’última part de l’estrofa, l’escriptor fa una comparació entre la seva situació amb la d’un arbre migrat a terres apartades.

A la tercera estrofa utilitza un tema clar: l’enyorança de parlar el català i, a partir d’aquí, el poema es converteix en un elogi a la llengua materna, la llengua que ell estima i que vol que tothom ho sàpiga, el llemosí, terme amb què era designat per error el català, a causa de la confusió amb el dialecte que utilitzaven a l’occità de Llemotges. A la segona par de l’estrofa, Aribau torna a referir-se a la tradició.

Al primer i quart vers de l’última estrofa, apareix un terme de català antic, “ Ix”, que en català actual significa ‘’surt’.

L'’última estrofa conté els versos on millor s’expressa el seu sentiment d’enyorança, sincerant-se de tot el que estima la seva terra i tot el que l’ha arribat a estimar, fent-nos entendre que porta el català i Catalunya al cor.

Al vers 46 Aribau utilitza la paraula “patró” per a ressaltar que l’oda és una dedicació al seu patró i gran amic Gaspar de Remisa, i que li ha servit d'excusa per parlar de la terra enyorada.

Roger Sagristà Jubany (5C)

Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa, també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i és un cant d´enyorança de Catalunya de la llengua. Va ser publicada l´any 1833 per primera vegada en el diari "El Vapor”. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenomen de "La Renaixença". El poema és el més important dels que va escriure Aribau tot i que, fou ajudat pel comediògraf Renalt i Arús.

Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca (metàfores). La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.

El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent: les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra; les tres següents octaves, de la llengua i la derrara, serveix per a fer l'homenatge al patró.

Comença, l'oda, fent un repàs a la geografia de tota Catalunya. Quan s' adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals en el vell Montseny (metaforitzat en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears) . És a dir, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i un hiperbàton (" e al mig del mar immens la mallorquina nau").

La segona octava identifica el front de la pàtria amb els parents, i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat. Al darrer vers es troba un hipèrbaton paral.lelístic.

La tercera octava, les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa.

La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua.

La cinquena, continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora dels seus primers plors en català, mentre mama de la seva mare (aquest vers conté un hipèrbaton).

La darrera, conté una anàfora del verb "Ix", una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel (i el retorna a la infantesa virtuosa). I en el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.

És una cobla, mètricament parlant, consta de 6 octaves reials, de 8 versos de12 síl.labes (alexandrins) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. I l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD ..., una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.Conté molts elements propis del Romanticisme.

Cristina Garcia (5A)