L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!