BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner

Bèlgica, per a Carner, era un model de país ideal, amb ciutats ideals, que el Noucentisme que havia imaginat per a Catalunya: una cultura civilitzada, harmònica, equilibrada, respectuosa i que donés valors substancial a la comunitat.

A la primera estrofa, parla del paisatge que ens presenta domesticat al servei d'una harmonia humana, de fet, irònicament, parla de l’objectiu noucentista de civilitzar la ruralia, en el seu estat més pur pel Modernisme.

La segona estrofa, s'hi estableix amb ironia una harmonia mai assolida a Catalunya, començant per uns "soldats no gaire de debò" seguint pel domesticat "arbre japonès" que es refereix a un bonsai.

A la tercera, hi trobem ja dissenyada fil per randa la ciutat ideal noucentista, un espai urbà amb cases i monuments amb un orde que proporciona espais vitals per a les relacions humanes.

La quarta tanca amb un vers que vol expressar, amb una ironia manifesta en tot el poema, la presència de la rutina plàcida, en què estan controlats tot els imprevistos per a bé dels seus habitants.

El poema consta de quatre estrofes de 12 i 4 versos, majoritàriament alexandrins, però també amb decasíl·labs, la rima és A/B/B/A, A/C/B/C, B/D/E/D.

En el vers 2 i 3 hi ha un encavallament; al 4, una sinalefa; als 9 i 10 hi ha un polisíndeton; als 15,17,18 hi trobem una anàfora; al 24 hi ha una metàfora; al vers 37 hi ha una enumeració i al vers 40,41, un altre encavallament.

Coral Jarque (5A)