Oda a Espanya

Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!

Joan Maragall

Escrita al 1898, forma part de Els tres cants de la guerra, junt amb “Els adéus”(1896) i “Cant del retorn” (1899), que estan reunits al segon llibre de Joan Maragall “Visions i Cants” (1900).

En aquest poema, Maragall aborda directament el tema nacionalista característic de principis del segle XX (MODERNISME) i reflecteix la voluntat dels modernistes de voler millorar la situació amb la cultura i l’art.

Es pot considerar un dels més grans representants i portaveus dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat, tot i ser burgès..

“Oda a Espanya” fa referència a la crisi colonial de la caiguda de l’Espanya imperialista amb la guerra de Cuba. Proposa un canvi polític, a través de Catalunya .

Estrofes 1 i 3: personificació en forma de diàleg, més aviat un monòleg, entre Catalunya i Espanya.

Estrofes 2 i 4: es refereix a la visió antiquada del govern de l’època. La quarta estrofa compta amb una enumeració.

Estrofes 5 i 6: parla sobre els soldats morts, de manera evitable, en combat. La sisena estrofa compta amb una interrogació retòrica i amb una anàfora.

Estrofes 7 i 8: modernització de l’estat o la possible independència de Catalunya, claríssima mostra de MODERNISME. La setena estrofa compta amb una anàfora i la vuitena estrofa amb un epifonema.

El poema és de versos octosíl·labs amb cesura de 4/4 (amb algunes irregularitats). La rima és assonant amb estructura --AA- .

Youness El Karkri (5C)

Joan Maragall va ser un dels representants més significatius del Modernisme, que tanta incidència va tenir en la vida artística i cultural catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Com a poeta representa una fita molt important: amb ell culmina la tradició de la Renaixença alhora que inaugura clarament la poesia moderna. Maragall també va ser un notable periodista de gran interès ideològic, cultural i polític. La importància de Maragall, i de l'ús de segons quins temes i mites -com El Comte Arnau- es nota posteriorment en la influència que va provocar en autors com Carner i Sagarra. L'Any Maragall commemora els 150 anys del naixement del poeta, aquest 2010, i el centenari de la seva mort, l'any 2011.

Aquest poema va ser escrit al 1898, l’any de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, i a Espanya hi va haver un fort debat identitari. Per això va ser quan van créixer tant els nacionalismes, el català i el basc.
Forma part “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant del retorn” forma Visions i Cants.

Estructura i mètrica
Es tracta d’una oda dividida en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura (4+4), hi ha irregularitats.La majoria són versos blancs.

Com a figures retòriques trobem:
-Personificació: diàleg entre Catalunya i Espanya.
-Enumeració: “tràgica duies –a mort els fills,/ te satisfeies –d’honres mortals,/ i eren tes festes –els funerals”
-Interrogació retòrica : On son els vaixells?/ On son els fills?/Per què vessar la sang inútil?/No sents la meva veu atronadora?/ On ets, Espanya? ...
-Anàfora i apòstrofe alhora: “Espanya, Espanya...”; “Salva’t, oh salva’t...”
-Comparació: “vora del mar com una folla”.
-Metàfora: “dins de les venes- vida és la sang”.

Marcos Gil (5A)

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent.

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

Maria-Antònia Salvà

Maria-Antònia Salvà, Palma 1869 - Llucmajor 1958. Va ser la primera poeta moderna en català. Formada en l’ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra s’insereix d’entrada en la temàtica rural de l’anomenada Escola Mallorquina.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952).

La seva veu es bassada de la contemplació de la natura a una interiorització bella i subtil, capaç d’evocar diversos estats d’ànim, i la pròpia subjectivitat.

El pomena “L'encís que fuig” va ser publicat el 1926 dins el poemari d’Espigues en flor. El tema és el cant a la Bellesa i a la seva fugacitat.

Una Bellesa observada en el viure de la natura: la boira, l’aigua de neu, els rous matinals, les poncelles descloses fan possible que la Bellesa passi i somrigui, però contrasta que l’instant per a gaudir d’ella és fugaç perquè de seguida s’allunya i es fon. Només resta en la vida de la persona el neguit i el desfici de sentir-la passar. Manifesta la seva experiència viscuda, la recorda amb goig i es plany de la seva ràpida desaparició. Així, també la vida.

L’esfullament de les roses és un element identificat des del Renaixement amb la bellesa i, sobretot, amb la bellesa femenina i el sentiment amorós.

Respecte a les figures retòriques del poema, podem observar que usa bastants personificacions; v1 “Boira que al cim vas fregant volandera”, v3 “aigua de neu”, v5 “el misteri que esfulla les roses”, v6 “la Bellesa”.

Tota la primera estrofa és un hipèrbaton, i els dos primers versos de la tercera estrofa també ho són.

A la quarta estrofa hi ha una hipèrbole, “Tota ma vida tremola agraïda”, que a la vegada fa d’antítesi amb el següent vers, “quan un moment l’he sentida vibrar.

A l’última estrofa hi ha un apòstrofe, ja que invoca un element natural. Els versos 17 i 18 són una anàfora i un paral·lelisme. I als versos 19 i 20 hi ha enumeració i polisíndeton.

El poema es divideix en cinc estrofes de quartets encadenats (ABAB) de versos decasíl·labs de rima consonàntica femenina en versos senars i masculina en versos parells.

Vocabulari.

Flaire: Olor.

Rous: Rosades.

Poncelles: Flors abans d’obrir-se.

Descloses: Obertes.

Fruesc: Gaudeixo.

Recança: Greu que sap de fer, d’haver fet o d’haver deixat de fer alguna cosa.

Escomesa: Sobre seu.

Desfici: Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament.

Agombola: Tenir cura.

Consirosa: Absorbit per un pensament que preocupa.

Judit Fernàndez (5C)