CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

¿Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

n'és cada vida.

Josep Carner

Josep Carner va néixer a Barcelona al 9 de febrer de 1884 i va morir a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És conegut com el príncep dels poetes catalans, ja que era un escriptor amb un prestigi excepcional i va ser el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
Al 1915 es va casar i poc després va tenir els seus dos fills. Més tard l’ideal del noucentisme va entrar en crisi i Carner es sentia fora de lloc. Va guanyar unes oposicions al cos diplomàtic i la seva nova feina el va fer marxar de Catalunya. Va viure en diversos llocs, Gènova, Costa Rica, l’Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les, Madrid i París. Lluny de Catalunya va publicar El cor quiet, on en la secció de “Les estampes” hi forma part el poema “Cançoneta incerta”, cançó d’arrel popular.

El Noucentisme és un moviment cultural que s'inicia a Catalunya aproximadament el 1906 i acaba el 1923. Representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. Té ganes de veure la literatura catalana a un nivell més alt. Les obres noucentistes busquen la bellesa, l'harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

El tema d’aquest poema fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. El camí del què parla l'autor és la vida. Comença preguntant -se cap a on ens portarà la vida i si aquesta la trobarem amb la gent o individualment. Segueix parlant dels diversos camins que podem agafar i dels dubtes que la vida ens planteja. A la tercera estrofa diu que ningú sap si el camí serà bonic i somrient o si ens portarà a la mort. Acaba dient que mai sabrem quin camí escollir, fins que no l’haguem ja triat. Però que cada camí és una vida.

-VOCABULARI:

• Carena  La cresta de la muntanya, la línia divisòria de dos vessants en una muntanya.

• Vila  Població que, sense ser ciutat té alguns privilegis més que els pobles.

• Drecera  Camí més curt que el principal per arribar a un lloc.

• Gosat  Atrevit.

• Rossola  Lloc pelat i lliscós en un rost o pendent.

• Ingrata  Malagraïda, que oblida o menysprea els beneficis rebuts.

• Colgat de mata  Cobert de plantes baixes, que creixen arran de terra.

• Recer  Lloc cobert del vent

• Hoste  Persona allotjada en un hostal, una dispesa...

• Brosta  Conjunt de brots i branques tendres d’un arbre o un arbust

• Incert  Imprecís, no ben determinat, que no duu a la certesa d’alguna cosa.

El poema, compost de tres octaves d’art menor, està format de dos grans blocs:
-El primer comença i acaba amb l’ interrogació “Aquest camí tan fi tan fi, / qui sap on mena?”, està format per les dues primeres estrofes.
-El segon conté les tres interrogacions “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà” i la últim vers “I és camí incert cada matí, / n’és cada vida!”

Estrofes de 4 versos, on rima la primera amb la tercera i la segona amb la quarta, combinacions de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs, i rimen els octosíl·labs entre si i els tetrasíl·labs entre si. Es produeix alternança de rimes masculines i femenines.

Quant a figures retòriques, trobem una metàfora en tot el poema, amb camí es refereix a la vida.
- Metonímia a la primera estrofa amb la “vila” i el “pi”, ja que vila es refereix a que el camí de la vida el trobarem amb gent i pi vol dir que el camí el trobarem individualment.
- Personificació a “Qui sap si trist o somrient” ja que es refereix al camí, i també a lliri blau i a teranyina.
- Les preguntes “Qui sap... / Qui sap... / Qui sabrà...” es una anàfora.

Judit Caño (5A)