A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil


Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes venien.

Francesc Vicent Garcia

Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623)va ser un poeta i eclesiàstic.

El 1605 va ser ordenat sacerdot a Vic. Va escriure prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant, com el sonet “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”.

El seu estil, imitat per molts autors catalans del segle XVIII, va ser un fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme.En aquesta època els autors castellans dels segles XVI-XVII imposaven els models literaris de prestigi.

El poema titulat “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil” es tracta d’un poema amorós on predomina la utilització de figures retòriques pròpies del Barroc, ja que aquest poema pertany a aquest període.

Aquest poema parla, com ens indica el títol, d' una dama que es pentina els cabells en un terrat amb una pinta de marfil mentre l’autor, que està enamorat bojament d’ella, l’observa des de lluny amb l’esperança que ella també s’enamori d’ell.

Pel que fa a l’estructura del poema podem dir que es tracta d’un sonet: dividit en quatre estrofes, dos quartets i dos tercets, catorze versos decasíl·labs d’art major amb rima consonant: ABBA, ABBA, CDE, CDE.

El sonet mostra una diferència entre els quartets i els tercets. En els quartets el poeta defineix a la dama físicament i en els tercets l’autor es centra en descriure les sensacions que la dama desperta en el seu interior.

A la primera estrofa veiem que la bella Flora, la dama, es pentina els cabells negres com l’atzabeja amb una pinta de marfil. El fet que la dama es pentini gaudeix d’una llarga tradició literària, especialment a la poesia barroca. Presenta un desordre en l’estructura sintàctica, per tant, estem parlant d’un hipèrbaton que ocupa tota l’estrofa.

Per dir-nos que els cabells d’or, referint-se als cabells rossos, tenen enveja dels negres utilitza la personificació, ja que els cabells no poden tenir enveja i que els cabells siguin d’atzabeja és una metàfora.

Francesc Vicent Garcia en aquest sonet trenca els cànons de bellesa femenina de l’època. Segons el tópic literari “descriptio puellae”, la dama havia de ser rossa. En canvi la dama que ens presenta l’autor es completament morena. Ttambé hi podem observar com el tòpic literari del “locus amoenus” no es compleix ja que la situació transcorre en un simple terrat.

A la segona estrofa podem apreciar una mena de batalla, ho podem interpretar pel verb

“campeja”, entre el color blanc i el color negre. El color blanc està representat a través del coll, les mans i el marfil de la pinta i el color negre representarien els cabells. Aquesta lluita entre els contraris forma una metàfora. Un altre exemple de metàfora seria el coll de pura neu.

L’adjectiu “pura” davant de neu forma un epítet, ja que sempre s’ha atribuït que la neu és pura. Aquesta estrofa també conté un hipèrbaton.

Al primer tercet apareix el Jo poètic, ens mostra que a partir d’ara parlarà d’ell i dels seus sentiments: l’autor queda sorprès, meravellat mentre contempla el dolç combat que tenen la pinta amb els cabells. Pel que fa al dolç combat, es tracta de la figura retòrica anomenada oxímoron: un combat no por ser dolç.

A l’última estrofa del poema, el poeta mostra l’angoixa que sent al contemplar el combat i sent ganes d’aturar-lo: - pendre’ls tregües ganes me venien- .

Sara Benítez Anguita (5C)

Aquest poema és de Francesc Vicent Garcia, és una sonet a una bella dama que el té enlluernat. És basa en un dels trets més característics de l’estètica barroca, el contrast, el color blanc expressat pel marfil, la pura neu (amb el color de la pell de la dama) i l’oposat, el negre del color de l’atzabeja dels cabells.

L’acció se situa en una terrat i el poeta, contempla com la dama es pentina el seus llargs cabells. Hi ha una paral·lelisme que està entre el cor alterat per tanta bellesa.
L’observador que queda molt enlluarnat com es pentina els cabells amb aquell color negre carbó i el seu contrast amb la seva pell, que és molt blanca.
Es tracta, doncs, d’un sonet, dos tercets i dos quartes endecasíl·labs amb una rima encadenada de A/B/B/A i C/D/E, i femenina perquè totes les síl·labes són planes.
En la primera estrofa hi ha una hipèrbaton, que un cop ordenada la sintaxi seria:

La bella Flora polia sos cabells de finísima atzabeja,
a los que d’or més fi tenen enveja, un dia, en un terrat.

Coral Jarque (5A)